Sant Jordi i l’abril sense màscares

L’endemà del dilluns de Pasqua s’acabaven les vacances i també les mascaretes. A l’institut, miraves les cares adolescents i semblava que fossin totes acabades d’estrenar. I el nostre agent Covid, que encara no es creia que haguéssim canviat de fase, ens avisava que calia mantenir les aules ventilades, que no ens refiéssim ni de les mesures ni del mes en què s’aplicaven, i ho feia amb una dita de les seves: “Abril i senyors, tots traïdors”.

Durant tota la setmana, vam viure un dragonkhan meteorològic i els que –com una servidora– ja havíem desat els abrics d’hivern, vam haver de rescatar alguna peça per sobreviure. En el meu cas, també vaig experimentar aquesta muntanya russa del temps a la carretera, anant amunt i avall per l’Eix per tal de viure el meu Sant Jordi més especial.

Autors diversos del llibre Enamorats del temps. (Foto de Mercè Sala)

Dimecres vaig pujar a Vic des de Girona: a la seu de El 9 Nou es presentava el llibre Enamorats del temps, un recull d’imatges recollides i triades per l’Agrupació Meteorològica d’Osona. Semblava una mena de profecia del que passaria per la Diada. La presentació anà a càrrec de Dani Ramírez, meteoròleg de la CCMA, que, a part de constatar l’afició fotogràfica dels osonecs en relació al clima, va compartir la seva preocupació i compromís de lluita contra el canvi climàtic (explicant, per exemple, que ha optat per no tenir cotxe propi). Jo vaig assistir a l’acte perquè soc una de les múltiples col·laboradores del llibre –cap a una vintena: la meva aportació hi ha estat literària, amb un text sobre l’hivern.

Esmorzar literari a Girona. (Foto de El Gerió)

El dia de Sant Jordi em vaig despertar en una Barcelona on plovisquejava (el dia abans havia estat una de les 91.648 persones que fèiem un nou rècord mundial de públic de futbol femení, al Camp Nou) i a les 8 vaig agafar el tren cap a Girona. Aquí feia més bo, però el cel i la brisa ja anunciaven que el dia no seria tranquil. Vaig gaudir de l’esmorzar literari que se celebrava a la Casa Solterra i on vam homenatjar els poetes gironins Rosa Font i Quim Español. Em va agradar retrobar-me amb velles coneixences i establir nous lligams amb autores i autors que tot just descobria, com Miquel Mir o Adriana Bàrcia.

Signatures al Palau Firal, amb la Sílvia (F. de Jordi Monllau).

A Girona, per sort, els llibreters i floristes havien previst els alts i baixos climàtics de la Diada i van decidir parar sota l’aixopluc del Palau Firal. Gran pensada!

Allí vaig signar alguns Piscolabis d’11 a 12, al costat de la Núria Esponellà, amb qui vam intercanviar paraules i llibres. Una hora passa molt ràpid, però hi caben amistats, lectors, periodistes i anècdotes diverses. Per exemple, la d’un retrobament de dues amigues que vaig presenciar davant meu: una portava un cotxet amb una nena petita i l’altra un gos. Mentre les dues dones se saludaven “per dalt”, a la part de baix es repetia el gest: el gos llepava la cara de la criatura desconcertada.

Panoràmica des de la carretera de Prats.

Després de fer el vermut amb la Sílvia i en Jordi, grans amics, me’n vaig anar cap a Berga. El sol, el vent i la pluja s’anaven tirant empentes per les muntanyes i em vaig aturar un moment a la carretera de Prats per fotografiar els camps de colza i la cortina d’aigua que s’intuïa a l’horitzó. L’aire era net i el món brillava.

A Berga la Diada havia fet estralls, com a Barcelona. Feia fred quan començava la tarda. La gent, tímidament, es va anar acostant a la Llibreria Huch, on em van preparar una taula de signatures i un cafè molt necessari. Vaig comprar-me Les Muses d’en Jordi Cussà i vaig continuar l’itinerari cap a Manresa. Mentre conduïa per l’Eix del Llobregat la pluja semblava haver fet una treva.

A Manresa, amb l’Eugènia i el Pep de 1r G.

Manresa bullia de gent i ambient. El passeig estava atapeït de tendals, parades, passejants, castellers… Jo vaig anar de dret a la parada de la Llibreria Parcir: una hora més d’amistats retrobades (moltes de quan anava a l’institut, amb el grup estimat de 1r G), de visites familiars, de sorpreses… i entremig un patac de pedra i aigua que va remullar-ho tot. Els llibreters ja no s’immutaven davant l’enèsima trapelleria climàtica.

Amb la Carme, també de 1r G.

Ni la gent. Tothom es va arrecerar per deixar passar, literalment, el mal temps, i en acabat tornar a sortir, voltar, parlar, triar llibres, regalar roses, alliberar l’alegria d’una Diada més o menys normal.

Vaig acabar la ruta a Oló, però ara ja per anar a sopar a cal Ramonet i brindar perquè no ens falti mai més cap Sant Jordi, amb la celebració de nous llibres, una llengua ben viva i amb sol, si pot ser.