L’era dels records

Plovia tota l’estona. No feia fred, però venia més de gust seure als sofàs de dintre. La Flor, la gateta de la casa, implorava que li donéssim aixopluc en alguna de les nostres faldes. No va tenir sort, i es va cargolar al coixí d’una cadira, al porxo. Els gats viuen el present sense necessitat de cap mindfulness. Nosaltres, arrepapats al voltant de la llar de foc, alternàvem tots els temps, però sobretot invocàvem el passat: els records queien damunt nostre com l’aigua dels núvols grisos. I ens vam deixar amarar per aquella doble pluja.

Va ser un cap de setmana ple de les complicitats i revelacions que aporta compartir trossos de vida amb amistats antigues o amb noves coneixences. Vam explicar experiències, algunes van pintar, altres van cantar, tocar el piano, cuinar, passejar… I, sobretot, tothom va escriure. Era el segon curs d’escriptura creativa que organitzàvem amb la Tere Casademont a l’Era de can Burguès, un espai ideal per crear i sentir com respira la natura. Un lloc idoni per cultivar records i amics. Un oasi verd i tranquil propici per a la literatura.

L’Era en una aquarel·la de M.Rosa Sala.

Aquí us presento una mostra dels escrits que, amb el tamís del record, van néixer a l’Era durant l’últim cap de setmana d’octubre. Crec que són una bona lectura per saludar el Nadal, un temps que propicia el retrobament i la memòria. Hi trobareu sinestèsies (o barreges dels sentits), una crònica del dia del referèndum (10/2017), alguns records de mal pair (literalment), vides d’objectes que ens han fet companyia (fruitera, mòbil, sabates, carretó i esquellerinc) i referències de gent que ens recorda com som.

Segur que aquestes històries us en faran reviure d’altres de collita pròpia. Doncs, va, ja les podeu escriure. I bones festes!

Sinestèsies  (Mariàngels Salgado)
Abocada a la finestra impossible
veig passar el futur
cotxes del color de la velocitat
i gent amb pressa metàl·lica,
mentre escolto els lluentons
de converses per satèl·lit.

Un dia històric (Laura Moreno)
El soroll eixordador del despertador em va treure del meu somni lleuger. Aquella nit m’havia costat molt agafar el son.
Samarreta, pantalons, tot a punt.
Em vaig obligar a menjar dues torrades i un got de llet per esmorzar, però amb prou feines me les havia pogut empassar.
Eren les cinc del matí i ja vam començar a desfilar, tota la família, al nostre destí, amb un silenci tens, nerviós, excepcional.
Allà ens vam retrobar amb antics amics i companys de l’escola, institut o veïns del barri.
La tensió era palpable i les mirades còmplices inundaven l’espai.
Silenci. Expectació.
Quan van arribar les urnes una onada d’emoció va recórrer la multitud congregada davant la porta del col·legi.
La tensió d’aquell dia sempre estarà als nostres cors. Es va gravar a la nostra memòria mentre alçàvem les mans, defensàvem les urnes, fèiem fora els agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, veient com familiars i amics eren colpejats pels monstres del passat. Es va gravar amb la trucada del meu germà espantat per les imatges de les notícies i veient com la impotència s’apoderava dels nostres cossos.
Les abraçades i les llàgrimes van ser testimonis principals d’aquell dia.
Recordo  que el meu cosí petit, de sis anyets, aquell any va demanar un desig a la carta dels reis: Vull que la policia sigui bona. I d’aquesta manera va quedar gravat a foc en la nostra memòria.

Purés de mongeta (Lluïsa Quevedo)
Els purés de la mare eren verds, densos i filosos. I jo no suporto els menjar amb “coses dintre”. La imatge ja era horrorosa però el sabor encara pitjor: sense sal, amb regust de mongeta tendra amb fils, amb textura de patata farinosa i, de tant en tant, com que no tenia cura de trinxar-ho bé, et trobaves un tros d’all bullit. Senzillament vomitiu. Això sí, amb molt d’aliment, que és el que importa. Cap regal pels sentits, només un grapat de vitamines, minerals i fibres mal triturades. Per fer broma, jo sempre li deia que, per tal que tingués més substància, no li hauria tremolat el pols per sucar-hi la pota del meu gos. I és que de mare només n’hi ha una!!! Afortunadament, perquè no puc imaginar la meva infantesa amb doble ració de puré fastigós!

L’era de l’Era enmig d’una tardor de veritat.

Boles de carn (Fina Morera)
Això que ara escriuré ja ho havia escrit moltes vegades. Com per exorcitzar aquest trauma, deia el psicòleg. Durant molts anys, va ser un record que em va impossibilitar menjar carn de qualsevol mena. Evocar les fibroses “boles” dins la meva boca trastocava el meu cos.
Vaig néxer a la postguerra. A casa no hi havia molts recursos per alimentar quatre fills, però així i tot gana no en vam passar. La carn no la vèiem sovint, però un dia a la setmana tocava. Era necessària per créixer fort, “fa sang”, deia la mare. En aquells temps, tenir sang era un sinònim de vida i salut. Déu meu! Japó, sens dubte, hauria estat el meu país natal preferit.
Les meves dents primerenques feien bona feina amb carns més mengívoles, però quan arribava el bistec de poltre o el de “pobre”, que era de vedella, poca cosa hi tenien a fer. Ni queixals ni dents. Només de veure’l, el cos se’m doblegava sobre la taula, l’estómac es tancava i la boca tremolava. Resava i rosegava al mateix temps. Ni una cosa ni l’altra ajudaven a fer més petites les fibres d’aquella carn vermella i dura.  La bola sense cap destorb es feia immensa.
La mare sabia de la meva dificultat, mes no em perdonava que no me l’empassés. M’escridassava: mastega! Les amenaces al llarg del temps van anar variant. Permanències eternes al quarto fosc, on seria visitada per les rates; anar amb el plat a l’escola; deixar la bola pel vespre; crits i algun cop d’escombra. Res d’això feia efecte, tot i que us puc assegurar que m’hauria agradat gaudir dels poders màgics dels càstigs de les mares. És ben conegut per tothom que tenen la qualitat de transformar-ho tot.
No volia ser vençuda per una fastigosa bola de carn. Quedava fatal davant dels meus altres germans. Jo era la gran. Si la “màgia” de la mare no funcionava, tanmateix hauria de trobar la meva. Vaig començar una sèrie d’assajos continuats, quasi marcials, de com engolir sense mastegar. M’ho empassava tot: anissos, pinyols, mongets, trossos de pa i de carn. Talls petits primer, després més grans. El meu límit el va marcar la mida dels pinyols de les olives. Res més gran podia engolir sense mastegar.
Un dia no sé com ni quan, ho vaig aconseguir. Havia assolit el repte. Vaig ser la primera de buidar el plat i la boca. Ni la mare ni jo hem tornat a parlar més d’aquest malson. De fet, crec que tot plegat va ser degut a un innocent error lingüístic. Si la mare en comptes de dir-me mastega, m’hagués dit engoleix, potser tot hauria estat més senzill.
El significat de les paraules és fonamental, tot i que no han tingut el poder suficient per transformar les meves preferències alimentàries. La seva transcendència, per sort, no es va cruspir la meva.

Frutera (Marta Castelnau)
Soy de cristal tallado, elegante, alta, y tengo una base sólida. Mi plato superior no es muy profundo, pero es ondeado y vistoso. María Teresa me lució durante años, vistiéndome con frutas, verduras y pasteles. ¡El orgullo de la casa! Sufrí muchas mudanzas pero siempre me trataron con cuidado para que no me rompiera. Mis hijos sí que fueron desapareciendo;  no encontraron su sitio en las diferentes casas por las que pasamos. He quedado sola.
Después de la muerte de María Teresa se me disputaron los herederos y pasé a manos de Julia. Hoy debo tener sobre unos 90 años y aún sigo llena de frutas. ¡Esto es el amor!

Mòbil (Àngels Pineda)
Vaig caure a les teves mans quan encara poca gent em desitjava. Vaig ser un regal del teu amic íntim, a ell li esqueia controlar-te. Tu t’havies canviat de pis i no tenies telèfon fix.
Em vas rebre amb curiositat, et va costar un xic portar-me sempre amb tu però amb el temps ens vàrem fer inseparables.
Poques persones m’utilitzaven per accedir a tu, era una qüestió de costums.
Un dia, en posar una rentadora, et vas oblidar de buidar les butxaques d’una jaqueta, just on m’havies posat unes hores abans. Allò va començar a moure’s i en uns segons em vaig quedar xop, xop i marejat de tantes voltes que donàvem. Em preguntava per què em feies passar per aquell calvari. Jo sempre m’havia portat bé i ara no havies tingut suficient cura de mi.
Quan vas estendre la roba vas notar que la jaqueta pesava massa, allò no era normal. Llavors vas ser conscient del que havies fet. Ostres!!! M’havies matat!!! Vas eixugar-me amb l’assecador i em vas deixar descansar. Al cap de quatre dies, en intentar engegar-me, sorpresa!!! Vas veure llumetes i més llumetes, era viu!!! Això sí, m’havia trastocat, ja no era el mateix d’abans. Vaig començar a escopir números i més números, xifres interminables.

Sabates (Montse Baró)
Estem cansades, enfadades i dolgudes que cada matí ens donin la il·lusió i l’esperança que sortirem al carrer. La Maria en llevar-se es prepara la roba sobre el llit, obre el sabater i amb cara d’alegria ens mira, ens agafa i ens deixa al terra. Ella tota cofoia se’n va a la dutxa, es renta, s’eixuga, es posa crema amb tota la seva parsimònia, es passa l’assecador amb un «plis-plas», es pinta una miqueta i aquí ja comencen els nervis.
Avui sí!!! Avui sí!!! Pensem tot tremolant amb l’angoixa d’un bon resultat. Som conscients que tenim talons però som còmodes i elegants. Quan ens va venir a buscar a la botiga ella va sortir ben il·lusionada per tenir unes sabates confortables per anar a treballar i des que ens té a casa no ha fet el gest de passejar-nos.
Ballem, ballem, perquè així no pensi en la feina sinó en la vesprada que ha quedat amb el seu estimat per anar a ballar.

Carretó (Joan Montserrat)
Si em pregunten d’on vinc, no ho sé. Alguna vegada hauré estat un altre estri; els meus avantpassats eren de Can Ferro, una muntanya molt agradable on els agradava estar ben junts fins que algú els va treure d’allà. Actualment, els meus germans viuen rodejats de construccions a mig fer i viatgen sovint, però jo sóc diferent.
Quan arriba la primavera, surto de l’ombra i carrego fulles, males herbes, branquillons i tot allò que els meus amos no volen que hi hagi al jardí. La mare m’omple fins dalt i després m’acompanya fins al final del camí i jo, tot cofoi, m’allibero d’aquesta càrrega verdosa. Ja som a l’estiu i tota la família es reuneix al meu voltant. És hora d’anar a buscar llenya, però abans encara queden herbotes per treure. Un parell d’estisorades aquí i allà, i tot net. Som un bon equip: l’àvia, els dos nets i jo. Els nens em carreguen i l’àvia em porta al mateix lloc on uns mesos abans m’havia desempallegat de tota aquella verdor. En tornar, però, també vaig ple: són els nens que van asseguts sobre meu mentre l’àvia ens porta a tots tres.

Foto de grup per un gran record.

Abans que es faci fosc, surto amb els pares i els nens cap a la muntanya. Buf, quin patiment! Troncs, branques, pinyes, i més troncs, que no veieu que gairebé no puc amb tot?
Afortunadament, tampoc estic sol: no hi ha res com tenir un pare forçut. Tota la família són gent treballadora i em cuiden molt bé; i gràcies a mi, poden gaudir d’una llar de foc ben calenta tot l’hivern.

Esquellerinc (Maria Rosa Sala)
Soc un esquellerinc de plata en forma d’osset. Em va dissenyar la senyora de cal Tous ja fa 26 anys, no tan evolucionat com els ossets que venen ara, més xatos i rodons. Em va comprar l’àvia Rosa a la primeria botiga Tous, al carrer del Born de Manresa, i vaig ser el regal de naixement del seu net Ferran. Anava lligat a una anella de color blanc que servia per penjar-hi el xumet.
Així que em van regalar al Ferran, vaig viure sempre més a Sant Quirze del Vallès. La meva funció original mai es va fer servir ja que el Ferran només volia mamar i no volia succedanis. No volia el xumet.
Com a esquellerinc o cascavell amb forma d’osset soc prou gran, ja que faig uns 3 dits ben bons i em podien fer servir de sonall pel Ferran, però de seguida que li ensenyaven i em feien sonar em volia agafar i posar-se’m a la boca. A mi m’agradava molt quan em feien dringar i arrencava somriures del Ferran petitó, però així que aconseguia agafar-me i mossegar-me (el meu contacte fred i metàl·lic li calmava la coïssor que li feien les dentetes a punt de sortir), així que se’m ficava a la boca, doncs, si hi havia la seva mare per allà, me’n treia corrent. Ser de plata per mi va ser una maledicció de jove, perquè m’agradava fer zing-zing, notar que em miraven amb delit buscant-me, i la sensació de moll quan em bavejaven.
La meva vida de sonall va durar poc, ja que la mare del Ferran aviat em va trobar una altra ocupació. Ara ja fa anys que faig de clauer i, tot i que no em puc queixar gaire, tret de quan caic a terra i m’abonyego, cosa que m’ha passat unes quantes vegades, he conegut l’interior de molts bolsos, de roba, de pell, de palla, d’hivern i d’estiu, de grans i petits. M’hi han acompanyat objectes diversos: així m’he fet amic de moneders, de vanos preciosos, de llapis, plomes i bolígrafs, i he fet coneixences efímeres de papers, mocadors, bufandes i guants, entre altres. Les meves xicotes han sigut sempre les claus i puc estar content perquè sempre n’he tingut unes quantes a la vegada i totes s’avenen entre elles. Algunes ja fa anys que duren. No sabria dir quines m’agraden més.  Les més joves, les últimes que han arribat, són lleugeres i de colors, però les velles són fortes i sonen millor, i sembla que ens avenim més quan fem música junts, que sol ser quan ens deixen sols i abandonats al bolso o a dins un armari.
A vegades em porten de viatge però llavors soc un pes afegit i em deixen dins la maleta, així que, tot i que he agafat avions i viatjat a països exòtics, no en conec res.
El millor per mi és quan la mestressa se’n va de vacances i ens deixa sols a casa, a mi i a les meves xicotes. Llavors és tot un dringar de claus i d’esquellerinc, la felicitat.

Carta a la noia del meu antic diari (Mariàngels Salgado)
Si tu sabessis el que jo sé, potser ara mateix tu series diferent, i si tu haguessis canviat estic segura que ara jo no seria la que soc.
Si jo et pogués parlar i tu m’escoltessis, la teva vida seria diferent. I la meva, doncs, també.
Recordo que em vas escriure una carta, disculpa, més d’una, i les he llegit totes. He patit per tu, però que sàpigues que no podia fer-hi res, no et puc ajudar des d’allà on soc ara.
Cada una de les teves paraules, dels teus neguits, de les teves vivències les he compartit amb el mateix sentiment. Si et pogués respondre et diria moltes, moltes coses.
M’hauria agradat contestar-te, per reconfortar-te d’alguna manera, per escoltar els teus dilemes, les teves reflexions, els teus projectes i les teves il·lusions d’adolescent.
Et podria dir també que la teva vida d’ara és quasi perfecta, sí, creu-me. No has de patir per res, tot sortirà bé…
I si em volguessis escoltar (tot i que sé que no podràs perquè hi ha una tela brodada i fina que ens separa en el temps), et diria que ets massa sensible, i no cal, jo ja no ho soc tant, he madurat, maduraràs i el curs de la nostra vida podria canviar.
Noia, he recuperat els diaris que vas escriure als setze i et recordo fràgil, innocent, inexperta a la vida, però amb la il·lusió que el futur et pertanyia del tot. Jo ja visc al teu futur, i estic aquí escrivint els records que em porta la memòria, la nostra memòria conjunta, de la teva història que és la meva.
Sí, som la mateixa persona, amb el temps afegit a sobre, el responsable de ser el que entre les dues hem esdevingut.

Passió per la música (Toni Arasil)
En Sedo és un amic meu músic. Toca tota mena d’instruments de corda però el seu ofici és lutier. Té un taller en una masia al Pla de l’Estany, on viu i passa les hores concentrat serrant, llimant i polint fustes delicades per construir violins, violes, guitarres, banjos, mandolines, cítares o instruments de corda medievals. La música és la seva passió, com també ho és la meva, que toco instruments de percussió. No obstant això, ell i jo vivim la música de maneres molt diferents.
Jo admiro la seva paciència i el treball minuciós que suposa construir un objecte sonor que compleixi les expectatives de qui l’ha de tocar, i que perduri en el temps. Ell es comunica amb l’instrument amb delicadesa i màxima suavitat. Jo, per contra, m’hi comunico amb cops per fer-lo percudir, amb les mans o amb les baquetes.
Ell fa un objecte tangible que perdura en el temps. En canvi la meva expressió musical s’esvaeix en l’aire i desapareix a l’instant. Seria com comparar una toma de terra amb una toma d’aire. La concentració i la dispersió. Allò perdurable i  allò eteri.
I també ho podríem veure com dues formes de viure la vida i de gaudir d’una mateixa afició amb el mateix resultat: la passió per la música.

Que tinguem un BON NADAL, amb el cor lliure i molts records per als que paguen amb presó o l’exili la defensa de la llibertat. No us oblidem. Escriurem per vosaltres records i esperances. I us cantarem la cançó de #Bonanit. Perquè no passeu cap més Nadal fora de casa!

Dedicatòria a Jordi Cuixart de Jacques Goldstyn, l’autor quebequès de Cartes per a la llibertat (Símbol Editors, 2018). Un conte traduït a diverses llengües per explicar als més joves la importància de la llibertat i de la solidaritat amb els presos polítics d’arreu del món. D’aquest mateix autor és un altre llibre bellíssim i poètic, El meu gran arbre.