Arxiu de l'autor: admin

Minimot amb aigua i llum

Plovia i la Tere tenia por que la pluja, tan esperada per tothom, aigualís el Minimot d’aquest any, que portàvem a Banyoles per primera vegada, amb la complicitat de la Biblioteca i l’Ajuntament de la ciutat de l’Estany. I també sota l’ala del festival MOT, que és l’argument i la motivació principal dels nostres tallers literaris.

L’aigua va ser llum. Els tallers van tenir una mitjana de 20 participants, amb un ple absolut en la lectura de Safo, el diumenge al migdia, amb més d’una trentena. Des de l’organització, les Lletraferides de Girona, estem contentíssimes de la resposta i la implicació dels que ens han acompanyat en aquesta aventura.

Dissabte 9 de març, a l’Ateneu, el Minimot es va inaugurar amb les salutacions protocol·làries de benvinguda a càrrec de l’Eva Martí, directora de la Biblioteca de Banyoles, i de Miquel Cuenca, regidor de cultura de l’ajuntament banyolí. La pluja no va espantar ningú i tot seguit van començar les sessions dedicades a la literatura del jo, el tema del MOT d’enguany.

Cartes com a converses literàries: aquest taller el vaig conduir jo mateixa. Vam presentar tipologies epistolars de ficció, amb exemples de les Heroides d’Ovidi i les Lletres d’amor d’Aristènet, i cartes reals, amb la lectura de la famosa carta de Plini el Jove on descriu l’erupció del Vesuvi i la mort del seu oncle, Plini el Vell. També vam veure una mostra de cartes més personals, com una de Sylvia Plath a la seva mare i una altra, eròtica, de James Joyce a la seva esposa Nora Barnacle. Entre els comentaris dels talleristes, val la pena destacar l’afició a escriure cartes d’una noia que treballa a correus, el qüestionament del que mou un autor com Charles Dickens a cremar la correspondència particular o el desconeixement dels joves actuals sobre on cal posar el nom de l’emissor, el remitent o el segell en un enviament convencional. Vam acabar llegint l’article “La postal”, de la banyolina Gemma Busquets, que ens va portar a reflexionar sobre el futur de la comunicació i la transcendència literària de les cartes. Recollirem els correus electrònics per fer-ne llibres? Canviarem el format de les nostres lectures? Naixerà una nova literatura?

Autobiografies. En Toni Arasil ens va parlar de com es pot encarar una autobiografia, partint de la pròpia experiència. Ell ha publicat i regalat a família i amics la història de si mateix a partir dels canvis de residència més importants que ha viscut: 26 mudances. Conec en Toni i potser d’aquí a poc temps haurà de canviar aquest títol. La seva originalitat rau no sols en la divisió de la vida en les cases on ha dormit sinó també en la intercalació d’una veu en off on ell mateix opina sobre el que ha viscut, com si fos un narrador omniscient separat del protagonista. Va presentar també alguns dels models d’autobiografies que l’han inspirat i sorprès per la forma d’afrontar la redacció de la pròpia vida. Nicola Tesla, en Mis inventos, explica el procés d’inventar: visualitzava l’invent amb tot el procés de creació i perfeccionament fins que podia arribar a funcionar i quan ho havia imaginat tot ja estava preparat per fer-lo realitat. En Q, l’autobiografia de Quincy Jones, l’autor convida les persones implicades en algun episodi autobiogràfic a escriure la seva versió dels fets. Woody Allen escriví la seva autobiografia (A propòsit de no res) amb l’objectiu dissimulat de defensar-se davant la seva ex-muller Mia Farrow. I, finalment, en Los lobos cambian el río, Francesc Miralles trenca el format clàssic i relata la seva trajectòria vital en forma d’un centenar de capítols breus que se salten la línia temporal endavant i endarrere. En Toni ens va convidar a pensar com voldríem escriure la nostra autobiografia.

Ens analitzem des del còmic: observem, descobrim, creem. L’Enric Boldó va introduir-nos al món del còmic a través d’una presentació gràfica molt clarificadora. Vam veure els diferents tipus de còmic clàssic (europeu, manga i americà), les vinyetes (nombre, mida, forma), les possibilitats dels plans (general, sencer, americà, mig, primer pla, detall…), els enfocaments, els colors, els elements textuals (bafarades, cartutxos, onomatopeies) i altres característiques d’aquest gènere que ens evoca la manera de concebre els relats tant en cinema com en literatura. Vam acabar amb una pràctica (al matí no havíem tingut temps d’escriure) i amb ganes de llegir còmics. Com els que l’Enric va utilitzar de base per a les seves explicacions: Fun home. Una família tragicómica, d’Alison Bechdel;  Crónicas de Jerusalén, de Guy Delisle; Anaïs Nin en un mar de mentiras, de Léonie Bischoff i Yo, René Tardi, prisionero de guerra en Stalag IIB, de Jacques Tardi.

La ressonància del jo. La Tere Casademont va dissertar sobre com la ficció es fa ressò de la realitat prenent d’exemple el personatge de Malena Alterio (Goya 2024) en la pel·lícula Que nadie duerma. Seguidament, va analitzar com alguns elements literaris actuen com a difusors del jo: des del codi postal (l’entorn) i el genètic (la memòria, la història personal), el llenguatge, la ideologia i el caos (la ressonància de tot el caos interior transformat en literatura ajuda a reaprendre a viure, a reinventar-se). Les fonts foren múltiples i variades (Lucia Berlin, Roberto Bolaño, Theodor Kallifatides, Kim Ae-ran, etc) i les reflexions profundes i riquíssimes: a tall d’exemple, aquestes: “La promesa de relat fa desaparèixer la solitud” d’Enric Balaguer, o la de la pròpia ponent: “Les obres que no commouen el lector no han commogut abans l’escriptor”. La sessió va tancar-se amb un exercici d’escriptura molt creatiu que ens va transportar de Milà a L’Havana, de la infantesa al món adult i els traumes no curats que la ficció ajuda a mitigar.

Diumenge va néixer amb sol i un cel netíssim que el vent va anar vestint de capes blanques. Va fer bo i ens va permetre tancar el Minimot a l’aire lliure, després d’un taller a l’Ateneu.

Embolicar records. La Fina Morera va guiar un dels tallers més participatius del cap de setmana. Els records tenen una part mental i una altra d’emocional, que és la que perdura en el temps i que els converteix en matèria molt personal i també un fons cabalós de material per a l’escriptura, tant real com de ficció. Quan s’explica un record s’embolica dels fets del passat i les percepcions que n’arriben fins al present. Els records comporten una mirada a l’interior, als actes i als estats d’ànim i es transformen amb els anys. Una assistent apuntà que la paraula record, etimològicament, significa “tornar al cor”. Altres observaren que “Els records som nosaltres”, o bé que “Manipulem el record i sovint  perdem l’original”. La Fina va citar algunes referències literàries com Jo també confesso que he viscut de Ramon Freixas i sobretot Els records de David Foenkinos, on el protagonista és un alter ego de l’autor, que recupera moments fundacionals de la pròpia vida. I també reelaborà les tres premisses clàssiques per justificar una vida útil: tenir fills vol dir relacionar-se amb els altres, plantar un arbre equival a tenir una bona relació amb la natura i escriure un llibre és mirar-te a tu mateix. Al final, vam escriure un record i el vam vestir de literatura afegint-hi un element màgic. Daniel Harris, escriptor i participant dels tallers, rememorava així el primer Minimot, celebrat a L’Era ara fa dos anys: “La negror del dia va anar deixant-se grisos a mesura que l’encanteri de les lletres anava afegint matisos blaus, grocs, vermells, verds… La força de les paraules en comunió va fer que la sortida omplís la paleta de colors. Avui, tornem a aquella màgia del primer Minimot”.

El Minimot es va cloure de la manera més escaient i encisadora. La Tere Casademont ens va oferir el jardí de casa seva, on vam seure tots els inscrits per llegir Safo, gràcies a la col·laboració del Club de lectura en veu alta de Connexió Papyrus de Celrà. La Biblioteca de Banyoles ens havia proporcionat uns quants exemplars de la meravellosa versió d’Eloi Creus de l’obra completa de la poeta de Lesbos (I desitjo i cremo). La Roser Adroher va il·luminar-nos la lírica de Safo amb una introducció completíssima i emotiva, ressaltant la delicadesa, la qualitat i l’originalitat d’uns poemes escrits al segle VI aC, i la seva influència i modernitat. L’expressió de l’amor i el desig, lèsbic o imparcial, la virginitat i el matrimoni, la bellesa, la natura, la memòria… tot això vam llegir-ho en veu alta, com un simposi antic, entre tots, deixant-nos tocar pel sol i el vent, el verd de l’herba, la carícia de les paraules, lluents i sonores com el dia, dibuixant un cercle preciós, obrint alhora un cel de possibilitats i relacions literàries, com atrapats per Eros, que “m’agita el cor com el vent que envesteix les alzines dalt les muntanyes” (Safo, 47). Venien ganes de dir, com el Faust de Goethe, “Atura’t, instant, ets tan bell”.

Una cloenda de luxe que va servir per celebrar el Minimot, la literatura i la vida. I el MOT, que ens espera a partir d’aquest mateix dijous, primer a Olot i després a Girona. Salut!

(Hi ha fotos pròpies però també algunes de cedides per diferents participants al Minimot 2024: gràcies!)