Arxiu de la categoria: Categoría Blog 1

Llegir ens fa més lliures

Fa dies que veig a moltes biblioteques, com la de Taradell, una exposició de llibres grocs per reivindicar la cultura i la llibertat com a drets intrínsecs, no només dels catalans, sinó de tota la humanitat. Llegir ens fa més lliures perquè ens ajuda a imaginar altres vides, a comprendre la diferència, a conèixer altres realitats, a viatjar a altres mons, a menjar en altres taules. Ficar-nos en cors que no són nostres, espiar ments i ànimes desconegudes. Llegir ens fa més rics de paraules i coneixement, fantasia, pensament i tolerància.

Jo també he buscat llibres grocs a les postades del meu petit moble-biblioteca. I n’he triat uns quants perquè s’asseguin al sofà de casa. Perquè em parlin, perquè m’evoquin el seu món i la seva manera de veure’l.

Uns quants llibres grocs fent-la petar al sofà de casa meva.

Miro les portades i em traslladen als Pirineus, a les muntanyes de Grècia, a la plana de Troia, al cor d’Itàlia, Anglaterra i Alemanya, a Colòmbia i Nova York, a Alexandria, a Barcelona, a l’Empordà i a les illes del Mediterrani. I em parlen les veus de nens, de vaques i altres bèsties, de dones i homes, de poetes, d’herois i déus. M’expliquen històries antigues i contemporànies, tragèdies i comèdies, contes, faules, llegendes de bruixes, mites clàssics i secrets de la botànica. I m’ensenyen la bellesa de la poesia i l’originalitat dels noms.

I tants mons, tantes paraules, tants cors i vides només en una tria de llibres grocs que caben sobre quatre coixins.

El llibre és el salvavides de la solitud”, fa una gregueria de Gómez de la Serna. I Mercè Rodoreda declara “Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.”

Roald Dahl ens presenta com és, per ell, la vida d’un escriptor:

La vida d’un escriptor és l’infern, comparada amb la d’un executiu. L’escriptor s’ha de forçar a treballar. S’ha de fer l’horari, i si no s’asseu a la taula de treball ningú no l’esbronca. Viu en un món de temor. Cada dia exigeix idees noves, i no pot estar mai segur de si les podrà seguir o no. Dues hores d’escriure ficció el deixa completament sec. Perquè durant aquestes dues hores ha estat a quilòmetres lluny, ha estat unes altres persones, en un lloc diferent, amb gent totalment diferent, i l’esforç de tornar a l’entorn habitual és molt gran. És gairebé un xoc: l’escriptor surt del despatx d’un salt. Vol beure. Ho necessita. És un fet que gairebé tots els escriptors del món beuen més whisky del que els és bo. Ho fa per donar-se seguretat, esperança i coratge. La persona que vol ser escriptor és un beneit. L’única compensació és que té tota la llibertat. No té més amo que el propi esperit; i és per això que es fa escriptor, n’estic segur.”

La llibertat no és sols la compensació més autèntica per a l’escriptor. És un dret inqüestionable per a tots els que la desitgen per al seu poble.

Cada dia que passa m’estiro els cabells pensant com és possible que hi hagi a la presó o a l’exili persones que han treballat perquè el nostre país, amb tota la seva gent, tingui una vida individual i col·lectiva més justa, digna i respectuosa. M’esgarrifa que hi haig gent privada de llibertat perquè ha treballat, i pacíficament, per la llibertat dels altres, fins i tot per aquells que els volen tancats a la presó.

Avui fa 4 mesos que hi són en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez. Si us plau, no defallim en la lluita per tornar-los a casa, ben aviat. Sortim al carrer, vestim-nos de groc, llegim llibres grocs (i de tots colors). La seva llibertat és la nostra!