Arxiu de la categoria: Categoría Blog 1

Sota el volcà

Nàpols és brut, caòtic, imprevisible. Els cotxes només frenen si tu et tires al carrer, no pas si t’esperes que s’aturin. Motos i vespes t’esquiven pels carrerons. És vital no tenir por i recordar que estem fets de la mateixa pasta (la seva, a la cuina, molt millor!), que tots som veïns d’aquest mar que ens dona frescor i lleugeresa, festa, picaresca, desvergonyiment. Som turistes, d’acord, però no ens agrada que ens enredin. Com va passar-me amb un marxant de Pompeia: em cobrava 8 euros per un suc de llimona natural sense sucre. Li vaig dir que no li pagaria aquell preu desorbitat. Immediatament em va rebaixar el preu a 5. En vaig beure un glop i el vaig trobar extremadament àcid. Li vaig demanar sucre i em va carregar mig got amb granissat dolç. Havíem fet les paus i ja ens sentíem una mica còmplices. Entres al joc i Nàpols és una meravella, un espectacle, un divertiment.

Vaig anar a la Campània per seguir un dels cursos organitzats anualment per l’ICE de Clàssiques “Dolors Condom” de la UdG. Si no s’hi hagués interposat la pandèmia i dos anys d’aturada, s’hauria celebrat el 10è aniversari d’aquestes sortides arqueològiques que es van començar el 2012. Per mi, de totes maneres, ha estat el primer cop.

La primera sessió del curs la vam fer a l’edifici de Lletres de la UdG: el professor David Vivó ens va introduir en els aspectes més importants de les cases de l’època romana, amb incís sobre els estils de la pintura i art de Pompeia. Fins aleshores no havia tingut l’oportunitat de conèixer el que durant tot el viatge va ser el nostre “professore”, però em vaig alegrar de descobrir ja en aquella poca estona d’explicacions la seva passió, rigor, amplitud de coneixements i eficàcia docent, un veritable “cavallo di razza” de l’arqueologia. I una altra vegada, després de tants anys de dedicar-me a ensenyar els clàssics, vaig tornar a sorprendre’m per les noves informacions i troballes que amaneixen aquest camp. En Vivó, ja d’entrada, ens va posar una imatge de les escenes inicials de la trilogia fílmica d’El padrí: totes comencen amb “il capo” assegut a la seva sala de recepcions, la més ben situada de la casa, tal com feia un senyor romà de fa dos mil anys des del seu tablinum, assistint cada matí els qui trucaven a la porta: els proporcionava aliments, diners o protecció, a canvi de favors que haurien d’arribar al seu moment. Tot el curs fou plantejat amb aquesta didàctica comparativa. Així és com m’agrada aprendre i ensenyar: saltant el temps, trepitjant espais, relacionant la gent i les maneres de fer d’abans amb les d’ara, jugant a imaginar, resseguint el que ens fa entendre com vivim i com som, repensar-nos i créixer amb el pòsit de l’herència cultural.

Teníem l’hotel molt a prop de l’estació central de Nàpols, sembrada de turistes i migrants. Des d’allà era fàcil moure’s per la ciutat i també per la regió. Amb dues companyes una tarda vam arribar-nos fins a la platja (libera, que allà molta part de costa està privatitzada) de Bagnoli. A la ciutat, mentrestant, hi celebraven el Pride. A la tornada, riuades de joves assaltaven els combois de tren per tornar o venir, arcs de sant martí alegres que guarnien i poblaven els carrers. Ens vam afegir al xou del “lungomare”, després d’una bona caminada, i ja era tard quan vam asseure’ns per sopar. I encara més quan volíem tornar a l’hotel. Els taxis brillaven per la seva absència, no agafaven les trucades, l’Uber no funcionava i no hi havia busos. Però teníem cambrers hospitalaris. I les seves vespes. Sempre podré explicar el vent i la nit de Nàpols damunt la pell, sense casc, fent ziga-zagues per les avingudes, xampurrejant comentaris amb gust de mar. I la lluna allà dalt, a mitges, com enfocant el camí.

Des de l’avió, quan aterràvem, ja havia vist el Vesuvi. La darrera vegada feia 26 anys. Endormiscat, aparentment pacífic, com una bèstia en hibernació, tornarà a sorprendre les seves valls quan es tregui el tap i rebufi foc, lava, pedres i gasos com fa dos mil anys. Ell va provocar l’escenari que arqueòlegs i aficionats trepitgem admirats: Pompeia, Herculà, Estàbia, Oplontis… La natura enfurismada va colgar, tot preservant-la, les cases i la gent d’aquell temps.  Sempre s’ha dit que l’erupció més sonada de la muntanya fou el 24 d’agost del 79. Ara s’especula sobre l’octubre. El dia 1?, vaig preguntar jo, ingènuament. Per allò de les casualitats.

Tot just posar el peu en terra italiana, ja aprenia una paraula nova: bradisisme, un fenomen que passa a la Campània, a la zona de Nàpols o Camps Flegreus (ardents), pel qual el nivell de terra puja i baixa a raó d’un centímetre per any. Tot es mou,tot és una olla amb una tapadora que pot saltar a qualsevol hora. El cràter de Solfatara respira amb fum, tancat des de fa uns anys després d’haver provocat una tragèdia insofrible. Sota seu, belluga una bossa de lava de 80 km2. Amb raó els antics hi situaven l’entrada a l’infern, i ens el van fer imaginar tal com és aquesta terra, amb olor de sofre, fumaroles, grutes… I el llac de l’Avern, ben a prop, blau i profund, com ajuntant els dos mons, perquè el golf de Nàpols també pot evocar els Camps Elisis. El clima hi és benigne, el mar hi és dolç, la terra amable. El paisatge mostra verds pletòrics, encara que ens diguessin que, com a casa nostra, l’escassetat de pluges s’ha convertit en un problema.

A Puteoli vam visitar l’església amb columnes incrustades del temple d’August i les pintures d’Artemisia Gentileschi, un model de dona artista i lluitadora. Als afores, s’aixequen les restes del tercer amfiteatre més gran, després del Colosseu i el de Càpua. Impressiona comprovar encara les voltes intactes i grandioses de sota la grada antiga. Després dels millors spaguetti alle vongole que recordo, vam visitar la part antiga de la ciutat, mig enterrada sota els carrers actuals. Érem a mig trajecte quan vaig ensopegar amb unes de les escales mil·lenàries (i foradades) del recinte. Vaig caure de través, de cara, de genolls, cada angle del cos em va anar a parar a un graó diferent. El nas em va començar a sagnar al mateix temps que em creixia una protuberància a mitja cama. Vaig pensar que m’ho havia trencat tot. La Montse, amiga i una de les organitzadores del viatge, em va acompanyar a l’entrada del jaciment. Allà em van mimar amb aigua, gel, bones paraules, el regal d’un corn de la fortuna i una trucada a l’ambulància. A l’hospital van dir-nos que les radiografies no assenyalaven res greu.

A l’endemà doncs, amb gel i pomades, vaig seguir la ruta per Pompeia –esplèndida, assolellada i tan transitada com sempre. Mentre llegia el déu-vos-guard romà de la Casa del Poeta Tràgic (cave canem, “vigila amb el gos”), sento la Lina al meu darrere que diu: que bé que anem. Exacte, el viatge, descomptant la meva cama, era una meravella.

Dimarts vam anar a Benevento, per contemplar el seu arc de triomf impol·lut, una altra demostració de poder de Trajà: com en tota obra imperial, la construcció és acurada i gairebé perfecta. El grau de conservació és imponent. En David Vivó recordava que els romans no toleraven les imperfeccions, i a mi em venia una broma fàcil: no diuen que “errare romanum est”? Tot semblava perfecte arquitectònicament, però cal tenir sempre presents els milers d’esclaus que, a costa de la llibertat i la vida, foren els veritables artífexs d’aquestes construccions que han resistit terratrèmols, volcans i dos mil·lennis.

Vaig aprendre que els romans tenien calculats els graons que calia pujar pel podi d’un temple de manera que s’acabés amb la mateixa cama. Si no, com que també eren molt supersticiosos, creien que els cauria un llamp. Com l’Astèrix i el seu poble. Per això recollien pedres de sílex i les guardaven a casa: consideraven que eren tan polides perquè havien rebut una llampegada i era impossible que els caigués per segon cop.

Ens vam acomiadar de Nàpols degustant pizzes, cafè, gelats, en un bar amb tota la iconografia dedicada al veritable déu de la ciutat. Visca Maradona!, vaig exclamar quan marxàvem. Visca!, va corejar un dels cambrers. A la tarda vam donar una última volta al barri pròxim a l’estació. Hi havia parades de mercat, gossos que dormien a les butaques dels seus amos i un gat que feia la migdiada al seient d’una vespa. La roba penjava dels balcons. Una senyora cantava cançons napolitanes i una altra deixava anar una corda amb un cubell. Des de baix, algú li carregaria alguna cosa. Em recordava les centaureses que havíem observat en les pintures de Pompeia. Nessuno escluso (“ningú exclòs”), deien les lletres d’una obra d’art posada en una rotonda del port. Nàpols, Itàlia tota, malgrat alguns polítics de mala fe, t’obre les portes i et fa sentir com a casa, mai exclòs. Jo em vaig quedar uns dies més continuant el meu grand tour. Vaig visitar molt de matí les tombes dels poetes Leopardi i Virgili. Vaig fer els meus honors particulars als mestres, em vaig embriagar de la llum i de la panoràmica d’aquell turó magnífic. Vaig saludar el Vesuvi, li vaig prometre que tornaria i li vaig demanar que respirés tranquil. Que no tenim pressa.

Gràcies, ICE Dolors Condom, per aquest curs i viatge preciós.