Arxiu de la categoria: Categoría Blog 1

Marató de poesia a Nova York

Fa una setmana corria pels carrers de Nova York a 8 km. per hora. La velocitat no tenia cap importància. Estava fent la meva primera marató (potser l’única, no m’atreveixo a assegurar-ho). La tardor ensenyava la seva cara més dolça: els vents s’havien retirat i els contorns es perfilaven damunt la pell d’un dia perfecte.

Grafitti de Lorca fet pel Niño de las Pinturas al Soho

Segurament a les entranyes dels gratacels hi nien històries i sensacions terribles, com les que lamentava Lorca en els seus poemes (Poeta en Nueva York). De tant en tant, sobrevé la consciència que et trobes en una terra on les armes poden aparèixer en el gest de treure una cartera. Com li va passar a Amadou Diallo, venedor ambulant del Bronx, assassinat per la policia novaiorquesa amb 41 trets, fet denunciat i immortalitzat en una gran cançó del Boss (American Skin).

El 4 de novembre, però, va ser un diumenge assolellat i feliç. A partir que vam sentir “la veu” entonant la sintonia inaugural (New York, New York) a un cap del pont Verrazano, vam començar a córrer, amb la meva germana Xesca, pels carrers dels cinc districtes d’aquesta metròpoli universal: Brooklyn, Queens, Bronx, Harlem i Manhattan. La marató de Nova York és una festa, una celebració de l’esport, però també de la música, del paisatge, de la gent. Grups de rock, blues, salsa, rap, gospel, jazz, etc. amenitzaven la cursa. Més de dos milions d’espectadors, segons la premsa, s’afegien a l’animació, amb cartells que es dirigien a tots els participants o als seus familiars i amics (nosaltres també hi teníem els nostres, que ens esperaven enmig del recorregut amb una estelada i cartells esperonadors).

“Correu millor que el nostre govern”, vaig llegir en una pancarta de Brooklyn. A part dels avituallaments d’aigua i begudes isotòniques (26, un per cada milla: la marató té una distància de 26,2 milles o 42, 195 km.), el públic més variat del món ens convidava a grills de taronja, mandarina, plàtans, mocadors… amb crits de “You got it” (ja ho tens, això), o bé cartrons alçats on es llegien missatges com “Si piques aquí no et faltarà la força”. I nosaltres, pam, pam! Amb música, xivarri, gresca, molta companyia… filmant, fotografiant, meravellant-nos de la geometria dibuixada al cel pels gegants de metall que són els edificis de Manhattan, vam arribar finalment a Central Park. L’ambient en majúscules ens havia fet oblidar el cansament de les cames. Allà ens esperaven les medalles i els ponxos blaus reservats a qui acaba la cursa. Érem felices de camuflar-nos enmig d’aquella marea.

Felices també de constatar que, malgrat tots els seus defectes, Estats Units i en concret la seva ciutat més emblemàtica formen un dels mosaics culturals més acolorits del planeta. Que, tot i les polítiques volgudament reaccionàries del govern estatal, Nova York continua sent un espai d’acollida, tal com projecta el poema “El nou colós” d’Emma Lazarus, dedicat a l’Estàtua de la Llibertat (1883).

Mural sobre l’Estàtua de la Llibertat a la High Line

Una poderosa dona amb una torxa la flama de la qual
és el llampec empresonat, i el seu nom:
Mare dels Desterrats. Des del far de la seva mà
brilla la benvinguda per a tot el món.

(fragment)