Res més dolç que l’amor: totes les coses plaents inferiors
li són: fins i tot la mel he llançat de la boca.
Això ho diu Nossis: aquell a qui Cipris no ha estimat
no sap pas com són les seves roses florides.

Dissabte passat vaig llegir en grec aquest bell epigrama amorós de la poetessa Nossis de Lòcrida, i també el poema “Ciris” del gran Kavafis, en un pati de Girona ple de torretes i flors, per recordar que al setembre d’aquest any es commemorarà la 25a Nit de Poetes.

Aquesta setmana és Temps de Flors a la ciutat de l’Onyar. I arriben autobusos, cotxes i trens carregats de visitants, molts que hi venen per primera vegada, altres que hi passen sovint, i també alguns que només visiten Girona per aquestes dates, un cop l’any, que marquen al plànol allò que han vist i busquen fervorosament els patis i jardins que no es volen perdre. He de reconèixer que a mi (i crec que a molts) aquests dies em fa mandra i tot baixar fins al barri vell, perquè hi ha tanta gent que quasi em marejo. Però quan convé em trec la pols i em converteixo en una amfitriona fidel per a la família i els amics. I després m’agrada haver-me barrejat entre turistes i autòctons en un ambient que sembla de festa major. Sempre hi ha sorpreses i trobades inesperades: dissabte vaig veure, després de dècades, l’Ada (amb el seu fillet), una meva ex-alumna de l’últim any de Sallent, de qui conservo encara, com a mostra del vincle especial que vam formar al nostre petit grupet de clàssiques, el regal d’una Medea americana. I molts altres bons records.

Al cor del maig gironí, hi ha, com sempre, flors i composicions de tots colors, amb històries i poesia al darrere, entre les quals endevinem les referències del groc, les gàbies, els ocells, grues i coloms. I creus d’un cementiri prop del riu que deplora la mort de la llibertat. No oblidem pas que estem vivint una situació anormal i injusta, amb polítics a la presó i a l’exili. I passa el temps. I som al mig de la primavera. I ja fa tres estacions que tenim persones entre els barrots, i les idees amenaçades. I el dilluns, i el dimecres, i el divendres, es convoquen concentracions al carrer per reivindicar la llibertat. I el mateix esperit impregna les altres activitats de cada dia, amb granets solidaris de record i denúncia.

Dimecres, a la Mercè, David Carabén, el cantant de Mishima, parlava de les seves versions de poemes de Joan Vinyoli (com “Tot és ara i res”, evocat també per Quim Torra en el seu discurs d’investidura). Carabén explicava la seva vinculació emocional amb el poeta que celebra i “es juga la vida en cada poema”, i reconeixia que, com ell, sent el compromís en la llengua i la paraula.  I ens delectava, guitarra en mà, amb quatre poemes (llegits prèviament per Mita Casacuberta) musicats de Vinyoli. Per exemple, “Encén el vi”, un cant a la vida (amb flors, vespre, vi i una nit per estimar); o bé “Tot són preguntes”.

En el mateix marc, un dia més tard, l’escriptor Suso de Toro parlava de lletres i llibertat. Ell sol i dues cadires a l’escenari. Per a l’escriptor gallec, la literatura té tant de vocació personal com de deure social, ja que representa el diàleg d’una persona que escriu en solitud amb la seva comunitat. De Toro va reflexionar sobre l’impuls creatiu: com més original i més lleial s’és a un mateix, més directa i íntima és la transmissió del missatge. L’obra en què ell es considera més personal i on afirma que ja ha obtingut la resposta a la seva realització i destí literari és Siete palabras, on parla de la família del pare (de Zamora). Diu que el que ha escrit després d’aquest llibre és, per ell, “obra pòstuma”. Content d’haver nascut a Santiago de Compostela, fill de mare gallega, admeté al final de la xerrada que, si formalitzàvem la república catalana, potser estaria disposat a canviar la seva estimada terra natal per un país més lliure.

On són les flors? Demana una paret. A Girona n’hi ha pertot. També a les botigues, en els aparadors decorats i en els fulls que hi pengen, amb una explicació etimològica i un poema per a cada flor. N’hi ha moltes i moltes. Floreixen les flors, però no hi són pas totes. Ni a casa nostra, ni a Lampedusa, com en la cançó de Mishima.