Aviat farà dos anys que corre per cases, biblioteques i clubs de lectura La força de les paraules. Es va publicar el dia 4 d’octubre de 2017, tres dies després del referèndum sobre la independència, el fet més transcendent per a la història actual del nostre país.

També hi ha hagut un abans i un després en la meva trajectòria literària. El canvi més significatiu per mi és haver passat de comentar els meus escrits amb familiars i amics molt propers a debatre sobre la creació literària amb nous lectors que fins aleshores no coneixia, tant sobre el recull de contes com sobre La mort és molt bèstia, el poemari il·lustrat que va aparèixer mig any després.

Primer va ser al club de lectura d’Oló, convidada per la seva responsable, la Carme Carrera: totes les cares m’eren conegudes i estimades i hi havia molta complicitat perquè les lectores (i un lector, llavors alcalde) compartien molt del rerefons paisatgístic i humà dels meus contes. Al meu poble, on s’ubiquen les històries del llibre (tot i que es poden imaginar en qualsevol altre entorn rural de la nostra terra), la gent hi ha buscat indicis de veracitat, records comuns, personatges reals… Una veïna amiga fins i tot em va demanar: “Sóc jo la nena de les trenes?”. Hi vaig viure una reunió càlida i entranyable, agermanada per la lectura i la memòria.

A mitjan juny vaig assistir a l’última sessió del curs “Papers privats”, conduït per la Mònica Miró a l’Ateneu Barcelonès. Allí un lector em va rellegir un fragment inclòs en l’apartat d’agraïments, on especifico que als contes hi ha una mica de realitat amb una gran dosi de fantasia. “No seria al revés?”,  va preguntar. Al cap d’una estona de parlar-ne i de confessar (per part meva) els verals distorsionats i imaginaris que continuen l’arrel vertadera que inspira molts dels relats, ell em va donar la raó i es va sorprendre que, en efecte, la inventiva hi tingués més pes que les fonts reals, encara que a priori semblés el contrari. Fou un matí ric d’aportacions i convivència literària.

La setmana passada vaig ser a Breda, on havia presentat el llibre al darrer Sant Jordi, en un feliç encontre amb les participants del club de lectura promogut pel col·lectiu Dones de Breda. Va ser una trobada especial, ja que homenatjava també la Dolors Clota, que s’acomiadava del grup com a guia, no pas com a lectora. A part de conversar sobre l’obra, les dones de Breda em van impressionar pel seu ampli bagatge lector i capacitat crítica. Lamentaven profundament que la Dolors abandonés el timó del club per poder dedicar més temps a les lletres i a la seva acollidora Illa del Ter. Segurament pel caràcter íntim i literari del seu bloc, així com també pels seus recursos enginyosos i engrescadors, la Dolors ha estat batejada com La poètica per l’Engràcia, que és l’única de Breda que porta aquest nom, segons ella mateixa em va revelar. Malgrat tot, però, vaig veure que elles mantenen en tot moment el convenciment i la il·lusió d’un futur ple de lectures: la proposta més unànime fou que mensualment cadascuna suggerís una obra. Ja van sorgir alguns títols, entre els quals El fred modifica la trajectòria dels peixos de Pierre Szalowski o L’últim abat de Martí Gironell.

Des d’aquí, vull agrair a tots els clubs i capdavanteres respectives la seva lectura, invitació i paraules, que acompanyen i donen més força a les meves. I a les lectores de Breda, gràcies dobles pel seu regal exprés: un pot de caramels amb mots i frases que de ben segur endolciran el record. Algunes han estat rescatades del meu llibre, com ara:

• No-tens-ús-de-raó, set-i-sap (“La força de les paraules”)
• Encara plovia quan em vaig adormir, amb el puny tancat contra el destí (“El molí”)
• I comences a collir, amb reverències delicades. El bosc és el teu temple. (“Tardor”)
  

  Club de lectura de Breda

Altres són reflexions sobre la lectura o la vida, com “L’home de palla sembla que sigui un ésser viu” o bé “Totes les estacions són tristes”, “Necessito plorar”, “En cas de dubte, un somriure”.

 

 

Hi ha dos fragments que han nascut de la mateixa mà: un amb el títol “Paraules”:

Què sent l’infant: caganiu, patufa, baldufa.
Què sent l’adolescent: t’estimo, t’estimo, t’estimo.
Què sent l’adult: que bé que estem. Els fills ja són grans però encara en gaudim.
Què diu el vell: quina sort que tinc amb el que rebo cada dia.

I el segon amb l’encapçalament “Desitjos”:

D’un infant: una falda per dormir.
D’un adolescent: una boca per besar.
D’un adult: una espatlla per abraçar.
D’un vell: molta gent per estimar.

I finalment un paperet que clama: “Endavant, sempre endavant”. Això és el que desitjo a les lectores i lectors de Breda, d’Oló, de l’Ateneu, i de pertot. També als Departaments de Llengües de l’Institut Vallvera, on han llegit i compartit part dels meus llibres i des d’on han impulsat un Club de lectura molt especial i carregat de bones idees, encapçalat per dues professores amigues i incombustibles, la Judith Rico i la Mònica Altarriba:

Endavant amb la lectura! Un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca.