EPITAFI DE LA POR
(amb motiu del primer aniversari de l’1 d’octubre de 2017)

Avui fa un any que va morir la por.
La volien inflar a cops de maça,
alimentar-la amb màscares d’infern,
gestos d’agressió, crits d’amenaça.
La tenien guardada, monstre en zel,
en vaixells grisos d’àncores malaltes.

Avui fa un any que va morir la por,
vençuda en tota mena de locals,
per una nit de somnis compartits,
abraçades de vespre i de futur.
Les persianes del matí aplaudiren
la llibertat que arribava amb les urnes.

Avui fa un any que va morir la por.
El mal no ens va fer mal i ens va fer forts.
Vam saber que no hi hauria retorn:
nens i avis ho deien amb els ulls,
estimàvem la terra, estàvem junts.
El dret a decidir era el nostre escut.

Avui fa un any que va morir la por.
Per atemorir-nos i silenciar-nos
no serveixen ni exilis ni presons.
Contra la violència i les mentides,
la nostra força és de pau i de paraules.
Hem mort el llop, podem triar el camí.

La repressió és l’arma dels covards.
Són ells que tenen por, esclaus d’idees
que no avancen, mòmies d’un passat
trist que encara els tortura la consciència.
Ignoren el goig de sentir-se lliures.
Fa un any que a ells la por els ha tornat cecs.

Miracle Sala

Imatges cedides per Carme Jiménez (Oló i presó de Lledoners)