Fa una setmana, el 3 de setembre, no em creia la notícia tristíssima que m’enviava un company del meu departament de català: s’ha mort la Carme Junyent. Vaig començar —com crec que vam fer molts dels que estimem la llengua (no només la nostra)— a cercar articles seus, col·laboracions en mitjans, fragments de llibres, piulades… Vaig sentir la necessitat immediata d’amarar-me de tot el seu llegat, del seu coratge, de la seva extraordinària capacitat de treball. Com una urgència. Com quan se’n va una persona molt propera, tenia la sensació de pèrdua irreparable i d’un horitzó esborrat.

Són molts els que aquests dies han escrit o parlat sobre ella, homenatjant-ne el record i la tasca ingent: Quim Monzó, Marta Pessarrodona, Gemma Ventura, Bernat Puigtobella, Antoni Bassas, etc., accentuant el seu compromís amb les llengües amenaçades (fou una de les creadores del GELA), la defensa aferrissada de la diversitat lingüística i també de la no manipulació de la gramàtica —aquest, sens dubte, l’aspecte que li ha comportat més polèmiques).

La meva aportació a la seva memòria la trec d’una llibreta de l’any 2020: un parell de setmanes abans del confinament, el 26 de febrer, la Carme Junyent va fer una xerrada a la Casa de Cultura de Girona. Hi vam assistir amb dues amigues professores. Totes havíem treballat —o treballàvem llavors mateix— a l’aula d’acollida dels nostres respectius instituts.

Primer de tot ens va parlar de la Gimcana de les llengües, un treball que s’havia fet en diferents poblacions per detectar i conscienciar sobre la riquesa lingüística de la comunitat.

Una altra dada que sempre aprofitava per dir, i així subratllar la importància de totes les llengües i la necessitat de protegir les més desfavorides, era que: de totes les llengües que hi ha al món, un 4 % són parlades pel 96 % de la humanitat, mentre que la resta, un 96 %, tenen només un 4 % de parlants. I l’avenç cap a la destrucció de les llengües —que és també una destrucció de cultura i de medi ambient— és tan ràpid i devastador com el canvi climàtic.

Per la desaparició d’una llengua, hi ha tres fases:

1. Apareixen símptomes: per exemple, els joves la deixen de parlar, o es produeix una bilingualització dels parlants, sobretot. Aquesta fase pot durar segles i la pateixen actualment el 40 % de llengües del món.
2. S’interromp la transmissió intergeneracional: els pares ja no transmeten la llengua als seus fills. Es troben en aquesta fase també un 40 % de llengües actuals.
3. La llengua es mor: ja no es parla pel carrer i en queden molt pocs parlants. Un 10 % de llengües està en aquesta fase.

Segons la UNESCO, el 50 % de les llengües desapareixeran al llarg del segle XXI (són les de les fases 2 i 3). Molts lingüistes són encara més pessimistes (també la Carme Junyent) i asseguren que també moriran les que es troben a la primera fase, per tant, més del 90 %. El català entre elles, és clar, si no canvien molt les coses (i evitar-ho és també una gran responsabilitat nostra).

Factors a tenir en compte per la protecció de les llengües:

• Per la supervivència de les llengües minoritzades és molt important la solidaritat dels parlants de les llengües dominants.
• No deixar de deslligar llengua i territori. Quan s’altera aquesta relació, s’accelera la desaparició de la llengua (això va passar en el genocidi cultural i lingüístic d’Amèrica del nord, per exemple, i també a Sibèria, o en les nenes segrestades a Austràlia, Canadà i altres països de parla anglesa, que foren arrencades de la seva terra i cultura en època colonial).
• La repressió ha actuat com a accelerador en casos com “le symbol” en escoles sota l’administració francesa: càstig infringit a alumnes que parlessin o diguessin un mot en una llengua autòctona.
• Fer creure a la víctima que és el botxí: sovint els poders amb llengües dominants inculquen el sentiment de poca utilitat o inferioritat de la llengua pròpia i convencen als seus parlants que la seva llengua no serveix per res.

Al final de la sessió ens vam intercanviar adreces electròniques per compartir idees i informació dels nostres alumnes i les seves variants lingüístiques. Però va venir el Covid i ho va arrasar tot.

Vaig pensar en ella quan un ex-alumne de procedència índia em va explicar, entre indignat i abatut, que treballava al McDonalds i els clients (a Girona!) se li adreçaven en castellà, només perquè no feia cara de ser d’aquí. No parlar català directament a algú perquè ens sembla que no n’ha de saber és una discriminació racial i social. I no parlar català a algú que encara no el parla també: si no li deixem aprendre, tampoc li deixem tenir les mateixes oportunitats que la resta.

Convé respectar els altres i a nosaltres mateixos utilitzant SEMPRE al nostre territori la llengua pròpia (“Si no us agrada el terme “llengua pròpia” —piulava ella— hi ha sinònims per triar i remenar: aborigen, indígena, local, autòctona… Tots volen dir el mateix: “llengua que s’ha desenvolupat en un territori”. I si hem de dir que el català és la llengua aborigen, doncs endavant”).

Carme Junyent reconeixia i agraïa els seus precursors (els 4 homes que li van canviar la vida, li llegeixo en un tuit): Alexis Eudald Solà, Jesús Tusón, Ramon Barnils i Xavier Folch). Des que va decidir ser mare (soltera) va acotar les seves atencions principals a la lingüística i a la canalla (també en paraules seves). Dona sàvia, coneixedora de 17 llengües (amb títol oficial) i moltes més sense títol, fou africanista sense haver estat a l’Àfrica i defensora de totes les llengües minoritzades. Era una sibarita de la llengua, el bon menjar, les converses, els amics (llegiu la seqüència d’articles de comiat de No patiu per mi); coherent, lluitadora, lliure i conseqüent fins al darrer moment, tal com ens demostrà amb la seva reivindicació modèlica per poder morir-se en català i amb l’adeu que va triar a Masquefa, el seu poble estimat, regalant-nos dos savis consells: conviure sense renunciar a la diversitat i aprofiteu el temps. Gràcies, Carme Junyent, per les teves lliçons de llengua i de vida.

Ara que ja no podem patir per tu, ens queda patir i treballar per la llengua com tu vas fer i ens vas ensenyar.

Que tingueu bona Diada!