Desfem els noms

Venim d’una tradició patriarcal, basada únicament en l’autoritat i les creacions de mitja part de la humanitat, els homes. Per aconseguir un món més just i equilibrat, cal amplificar la veu i la força de les dones, l’altra meitat. Atrevim-nos a rellegir la història i el llegat cultural des d’un altre punt de vista. Girem el focus i reinterpretem el món, com va fer Ursula K. Le Guin amb aquest conte que he traduït i us enllaço més avall: «She unnames them» (Ella desfà els noms).

Le Guin capgira el mite del Gènesi i ens presenta una Eva que es rebel·la contra el poder masculí representat per Déu i Adam. Ho fa retornant-los el seu nom i el de tots els animals, és a dir, amb la complicitat de la natura. Així aconsegueix fer-se mestressa de la seva vida, sentir-se lliure, respectar i tractar el món de tu a tu i, sobretot, ens convida a qüestionar la tradició tot alterant-ne la perspectiva.

Tant de bo arribi un Dia Internacional de les Dones que sigui només de celebració i no de reivindicació.

URSULA K. LE GUIN – “Ella desfà els noms”

La majoria d’ells van acceptar no tenir nom amb la perfecta indiferència amb què ho havien acceptat durant molt de temps. Les balenes i els dofins, les foques i les llúdries marines hi van donar consentiment, amb un particular entusiasme, lliscant cap a l’anonimat com si fos aigua. Tanmateix, una facció de iacs va protestar. Deien que “iac” sonava bé, i que gairebé tots els que sabien que existien els cridaven així. Al contrari de les bestioles que trobem pertot arreu, com ara rates i puces, que havien estat anomenades de cent o mil maneres diferents des dels temps de Babel, els iacs argumentaven que ells tenien un nom únic. Van discutir el tema tot l’estiu. Les ancianes iac van concloure, en consell, que, malgrat que el nom pogués ser útil a altres, resultava redundant per als de la seva espècie, ja que els iacs mai no es deien el nom entre ells i, per tant, podien prescindir-ne. Presentaren l’argument als mascles, i hi hagué un consens total, retardat només pels temporals de neu. Així doncs, al començament del desglaç, es va arribar a un acord i la designació “iac” va ser retornada al donant.

Entre els animals domèstics, només alguns cavalls es preocupaven pel seu nom, des que Dean Swift havia fracassat en dotar-los d’un llenguatge propi. La resta de bestiar (ovelles, porcs, mules i cabres, juntament amb pollastres, oques i galls dindis) tots van acordar amb alegria retornar el nom a qui els l’havia donat.

Hi va haver un parell de maldecaps amb algunes mascotes. Els gats, per descomptat, van negar fermament haver tingut mai cap nom que no fos l’atorgat per ells mateixos, noms secrets i impronunciables sobre els quals, com va dir el poeta Eliot, els gats es passen hores rumiant —encara que cap d’ells admeti que el seu posat meditatiu tingui com a objecte el propi nom i no, tal com pensen alguns espectadors, el ratolí perfecte o platònic. De totes maneres, allò era un assumpte trivial. El problema va sorgir amb els gossos, i també amb alguns lloros, estruços, corbs i estornells. Aquests individus amb talent verbal van insistir que els seus noms eren importants i que no se’n volien desempallegar. Però quan van comprendre que el tema era precisament l’elecció individual, i que qualsevol que volgués anomenar-se Rover, Froufrou o Polly, o fins i tot Birdie, era ben lliure de fer-ho en l’àmbit personal, llavors ja no van tenir cap problema per separar-se de les minúscules, les denominacions genèriques de “canitx”, “lloro”, “gos” o “ocell”, i tots els qualificadors que, des de Linné, els havien seguit al darrere com llaunes lligades a una cua.

Els insectes es van separar del seus noms en amples núvols i eixams de síl·labes efímeres que van vibrar i pessigar i cantussejar i voleiar i arrossegar-se i fer túnels entre elles.

Pel que fa als peixos del mar, els seus noms es van dispersar silenciosos pels oceans com una taca feble i fosca de tinta de sípia i es van allunyar pels corrents sense deixar rastre.

Ja no tenien cap nom i, tanmateix, amb quina intimitat els vaig sentir quan vaig veure que un d’ells nedava o volava o trotava o s’arrossegava a prop meu o damunt la meva pell, o que m’assetjava a la nit, o que em passava pel costat, durant el dia. Semblaven molt més pròxims que quan els seus noms feien una barrera entre ells i jo: tan a la vora, que la meva por per ells i la seva per mi es convertiren en una mateixa por. I l’atracció que molts de nosaltres sentíem, el desig d’olorar-nos, de fregar-nos o acaronar-nos les escates, la pell o les plomes, tastar-nos la sang o la carn, escalfar-nos l’un a l’altre, aquesta atracció era ara una sola cosa, un tot amb la por, i el caçador no podia ser dit pel caçat, ni el menjador pel menjat.

Aquesta va ser més o menys la sensació que vaig tenir. Jo era una mica més poderosa del que m’havia imaginat, però ara no podia, amb tota consciència, ser una excepció. Vaig apartar definitivament la meva angoixa, vaig anar a trobar l’Adam i li vaig dir: «Tu i el teu pare em vau deixar això (el nom)me’l vau donar, de fet. M’ha estat molt útil, però últimament ja no em feia cap servei. De tota manera, moltíssimes gràcies! M’ha estat molt útil.»

És difícil retornar un regal sense que semblis enrabiada o ingrata, i no volia deixar-lo amb aquesta impressió de mi. Ell no parava gaire atenció, com d’habitual, i només va dir: «Posa’l allà, d’acord?» i va continuar amb el que estava fent.

Una de les meves raons per fer el que vaig fer va ser que aquesta conversa no ens podia portar enlloc, i al mateix temps em sentia una mica decebuda. Jo estava preparada per defensar la meva decisió. I pensava que, potser, quan ell se n’adonés, reaccionaria i en voldria parlar. Vaig remenar per allà i vaig fer temps una estoneta, però ell va continuar amb el que feia i no prenia nota de res més. A la fi, vaig dir: «Bé, adéu, estimat. Espero que trobis la clau del jardí.»

Ell estava ajuntant peces i digué, sense mirar: «D’acord, estimada. Quan soparem?»

«No ho sé», vaig fer. «Ara me’n vaig. Amb els …» Vaig dubtar i, finalment, vaig dir: «Amb ells, ja ho saps», i vaig marxar. De fet, només llavors vaig adonar-me que hauria estat molt difícil donar explicacions. No podia parlar més. Les meves paraules ara havien de ser tan lentes, tan noves, tan úniques, tan incertes com els passos que vaig seguir tot baixant de la casa, entre les branques fosques, ballarines altes i immòbils contra l’hivern brillant.

3 pensaments a “Desfem els noms

  1. fina morera

    Miracle, és una bona metàfora trobo de com els noms, les etiquetes i/o els personatges que ens atorguen i ens atorguem arriba un moment que no ens fan falta perquè limiten la nostra pròpia evolució. Estic contenta que les dones vulguem anar més enllà de l’etiqueta que se’ns va donar i encara ens donen.
    Bona diada de la dona

    Respon
  2. Clàudia

    Vibrar amb la natura… Com les primeres divinitats ctòniques, com la Senyora de les feres minoica, com tantes i tantes ancestres que ens han mostrat el camí! D’elles venim, i cap a elles mirem 🙏🙏🙏

    Respon

Respon a fina morera Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *