La primera presentació de La força de les paraules va ser a Girona, a la llibreria 22, amb Marc Riera, director de la Fundació del Món Rural. Van venir molts amics i coneguts i els companys lletraferits van comentar alguns aspectes de l’obra. A Oló, quinze dies més tard, vaig ser acompanyada per Antoni Pladevall, de Taradell, professor i doctor en clàssiques, activista de les lletres i un dels escriptors que millor retrata la ruralia. L’Espai Hemalosa també va quedar ple de veïns, parents i amics. 

Aquest dijous vaig presentar el meu recull de contes a Manresa, a la llibreria Parcir. Aquesta vegada la introducció, tan elaborada, càlida i generosa com la de Pladevall, va anar a càrrec de Llorenç Capdevila, professor de català, promotor de grups literaris a la Catalunya central i escriptor polifacètic (novel·la negra, novel·la juvenil, articulista, blogger…), amb històries ubicades a Alpicat, el seu poble de naixement, sota el nom fictici de Vilanova del Tossal.

Girona és la ciutat on visc, Oló és el poble on vaig néixer i encara visito gairebé setmanalment. Tant l’una com l’altre formen part dels meus paisatges actuals. Però a Manresa feia molt que no hi anava, tot i que hi he passat 14 anys de la meva vida.

Fotografies cedides per Antoni Daura, de Llibres Parcir

Per això aquest dijous vaig viure un vespre molt especial, amb retrobaments entranyables que encara em fan tremolar d’emoció. No em vaig poder estar de dir en veu alta, com en un programa de ràdio, els llocs d’on havien arribat, expressament, tants amics i familiars:  Artés, Avinyó, Igualada, La Molsosa, Manresa, Moià, Navàs, Oló, Santpedor, Sant Quirze del Vallès… I fins i tot uns amics que havia conegut en una estada solidària a San Marcos La Laguna, un poblet meravellós de Guatemala.

La procedència d’aquestes amistats és tan variada com la seva geografia: companys del 1r G i altres grups de l’Institut Lluís de Peguera, on vaig estudiar la secundària; del Correu 3, suplement de El Correo Catalán on vaig treballar com a correctora; de l’Institut Llobregat de Sallent, on vaig exercir de professora durant set anys; veïnes de quan vivia a la capital bagenca, amigues i família de les meves germanes, amigues d’Oló, etc.

Retrobar-me amb tanta gent estimada després de tant temps em va esverar una mica, ho he de reconèixer, i vaig arribar a casa quasi borratxa del caliu que havia rebut.

M’han vingut ganes de regar de nou aquestes amistats, tot i que he comprovat, amb molt de goig, que resisteixen impunes a sequeres i temporals de llarga durada. Això sí que és una sort!

Moltes gràcies als que em vau demostrar el que deia Ciceró: Verae amicitiae sempiternae sunt. Les amistats veritables no caduquen. Una abraçada!