La primera presentació de La força de les paraules va ser a Girona, a la llibreria 22, amb Marc Riera, director de la Fundació del Món Rural. Van venir molts amics i coneguts i els companys lletraferits van comentar alguns aspectes de l’obra. A Oló, quinze dies més tard, vaig ser acompanyada per Antoni Pladevall, de Taradell, professor i doctor en clàssiques, activista de les lletres i un dels escriptors que millor retrata la ruralia. L’Espai Hemalosa també va quedar ple de veïns, parents i amics. 
Aquest dijous vaig presentar el meu recull de contes a Manresa, a la llibreria Parcir. Aquesta vegada la introducció, tan elaborada, càlida i generosa com la de Pladevall, va anar a càrrec de Llorenç Capdevila, professor de català, promotor de grups literaris a la Catalunya central i escriptor polifacètic (novel·la negra, novel·la juvenil, articulista, blogger…), amb històries ubicades a Alpicat, el seu poble de naixement, sota el nom fictici de Vilanova del Tossal.
Girona és la ciutat on visc, Oló és el poble on vaig néixer i encara visito gairebé setmanalment. Tant l’una com l’altre formen part dels meus paisatges actuals. Però a Manresa feia molt que no hi anava, tot i que hi he passat 14 anys de la meva vida.
Fotografies cedides per Antoni Daura, de Llibres Parcir
Per això aquest dijous vaig viure un vespre molt especial, amb retrobaments entranyables que encara em fan tremolar d’emoció. No em vaig poder estar de dir en veu alta, com en un programa de ràdio, els llocs d’on havien arribat, expressament, tants amics i familiars: Artés, Avinyó, Igualada, La Molsosa, Manresa, Moià, Navàs, Oló, Santpedor, Sant Quirze del Vallès… I fins i tot uns amics que havia conegut en una estada solidària a San Marcos La Laguna, un poblet meravellós de Guatemala.
La procedència d’aquestes amistats és tan variada com la seva geografia: companys del 1r G i altres grups de l’Institut Lluís de Peguera, on vaig estudiar la secundària; del Correu 3, suplement de El Correo Catalán on vaig treballar com a correctora; de l’Institut Llobregat de Sallent, on vaig exercir de professora durant set anys; veïnes de quan vivia a la capital bagenca, amigues i família de les meves germanes, amigues d’Oló, etc.
Retrobar-me amb tanta gent estimada després de tant temps em va esverar una mica, ho he de reconèixer, i vaig arribar a casa quasi borratxa del caliu que havia rebut.
M’han vingut ganes de regar de nou aquestes amistats, tot i que he comprovat, amb molt de goig, que resisteixen impunes a sequeres i temporals de llarga durada. Això sí que és una sort!
Moltes gràcies als que em vau demostrar el que deia Ciceró: Verae amicitiae sempiternae sunt. Les amistats veritables no caduquen. Una abraçada!
No vaig poder venir. Hi faltava jo. No sé si em recordaràs. Últimament em passa una cosa molt patètica: Jo recordo cada un dels meus alumnes i ells no em recorden a mi o ho fan vagament. Ja sé que han passat molts anys. Concretament disset. Però ja llavors quan jo era una inexperta mestra gaudia dels teus escrits. Llavors jo ja sabia que els teus escrits farien feliç a qui els llegís. Llegiré els teus contes que segur que seran magnífics.
Marisa, i tant que me’n recordo! Tinc ben present les lectures de contes en veu alta que fèiem a classe. Veig l’aula i les seves finestres, et veig a tu llegint asseguda a la taula, veig els companys de vuitè… És un record ple de llum! Les teves paraules m’han fet molta il·lusió. Gràcies!!!
Només em van caldre tres paraules teves sentides mentre baixava les escales de la llibreria Parcir per notar l’adrenalina removent-se i repescant emocions i moments compartits que reposaven ben abrigats. Quina i.lusió que em va fer retrobar-te i saber- te tan accessible entre els meus bons records.
Tants a tants, Judit! És veure’t i recuperar la calidesa, el bon humor, la complicitat de records passats, com si no hagués passat el temps!
Jo tampoc vaig poder venir. M’hauria agradat molt poder venir.
Quin article més bonic.
Ja torno a plorar
Hi eres, encara que no vinguessis!
Va ser un plaer compartir aquest moment, ens vas fer tornar a l’adolescència… amb les teves paraules, amb les teves explicacions i sobretot amb la teva sensibilitat i estimació per la llengua i la nostra terra. Aquest record el portaré sempre en el meu cor.
Per cert, ja vaig per la meitat del llibre i estic gaudint d’ allò més!!!
Quina sort retrobar els Guap@s de 1r G! I la teva alegria, Ester, inoblidable!!! Gràcies per venir de tan lluny!
No només no caduquen sinó que es fan més càlides. Vam estar molt a gust i satisfets. Fins aviat! Petó
Que bé, Quim! Gràcies per venir (i pels viatges amb el teu cotxe fins a Bellaterra: han set els més originals que mai he fet, segur! 🙂