Dimecres, 8 de novembre, va ser el dia que em vaig passar més temps en una estació de tren. Però no en va passar cap.

Jo sóc de les que perdo trens de tota mena, i sovint perquè vaig de tard, i si el puc agafar és perquè m’he fet un fart de córrer. I després entro esbufegant a un vagó, m’assec al costat de la finestra i descanso perquè ja sóc dins. Trec el mòbil, el diari, un llibre, una llibreta… A vegades escric haikús com el que vaig incloure en el conte “Haikús al tren”:

Tren                                                                                                                                                    Cap al destí                                                                                                                                        arrossego finestres,                                                                                                                          i viceversa.

Tothom té aventures de tren, o si més no, anècdotes.

Durant el meu últim any d’universitària a l’Autònoma, vaig col·laborar com a becària en el nou diccionari de l’IEC. Cada tarda anava amb tren de Cerdanyola a Barcelona i al vespre, viceversa. Crec que no l’havia perdut mai, aquell tren, però el meu pas va guanyar, ho prometo, resistència i velocitat. Una vegada, m’agrada dir, vaig fer parar un tren: havia arribat uns minuts abans de l’hora i em vaig asseure a l’andana. Llavors encara es podia fer. Però la meva presència impedia que el tren, que jo veia aturat a la llunyania sense entendre què passava, entrés a l’estació. Resumint, el tren esperava que jo m’aixequés i quedés fora de perill, mentre jo em demanava per quina raó no es bellugava. Els crits del revisor (i tota la gent dreta al meu darrere) em van despertar de l’encantament.

El viatge més llarg que he fet en tren ha estat de Berlín a Barcelona. Havia anat a la capital alemanya a estudiar durant un mes: allà em van robar els diners (encara hi havia marcs i pessetes) i la documentació. Només em va quedar el tiquet de l’interrail per poder tornar a casa i un bitllet de mil. Anava sola i el trajecte va durar un dia sencer. No recordo un altre viatge en què hagi patit tant, tanta gana. Només portava una llesca de pa morè quan vaig pujar a l’estació de Berlín, que vaig poder preservar, a còpia de petites mossegades, fins a Suïssa. A Ginebra, colles de suïssos van irrompre al meu vagó amb Toblerones i sucs de taronja —els tinc encara tots a la retina— i la fam se’m va desbocar. La llesca va desaparèixer en qüestió de segons. Després vaig intentar dormir per resistir la resta del meu tren de mitjanit.

En arribar a Catalunya havia de canviar de comboi i comprar un altre bitllet. Però les mil pessetes van ser gastades íntegrament en un bon esmorzar, un paquet de tabac i el diari. De nou al tren, el revisor em va escridassar perquè no tenia tiquet, i jo vaig donar-li l’excusa del robatori de Berlín, tot ensenyant-li la denúncia en alemany. Ell es va posar molt nerviós. Passàvem per Girona, la ciutat on jo encara no sabia que aniria a viure.

La ciutat on, anys més tard, construirien l’estació que dimecres no va veure passar cap tren. Perquè el tren que volem agafar, ben aviat, és el de la llibertat. I aquest sí que passarà.