Avui, quan anava cap a Vic, he vist tres globus aerostàtics que volaven sobre la Plana, m’he desviat al trencant de Can Jubany i he baixat del cotxe per fotografiar la llibertat.

Mitja hora més tard, a les 10, he entrat en una de les dues cel·les que, a iniciativa de l’ANC, l’Òmnium i el CDR de l’Alt Ter, s’han instal·lat a la plaça Major de Vic, com a denúncia de la repressió de l’estat espanyol i en solidaritat amb els nostres presos polítics.

Fa 41 dies que hi ha els Jordis tancats injustament a la presó, en fa 23 que el vicepresident i set consellers del nostre govern hi van ingressar de manera arbitrària. Ràbia, incredulitat, impotència, desesper, tristesa… aquests són alguns dels sentiments que t’aclaparen quan intentes posar-te en la pell dels que han estat empresonats per la desraó.

M’he abrigat molt perquè he pensat que a la plaça hi faria fred i m’he mentalitzat per resistir i escriure sobre l’aïllament i la soledat. Per contra, hi he trobat caliu i companyia. El sol, el primer visitant, ha passat distès per les reixes i s’ha quedat amb nosaltres, pinzellant de llum els pensaments tristos. Però el més important és que ha arribat molta gent a saludar-nos i compartir l’acció solidària: ens parlaven, ens oferien la seva companyia, ens deien d’on havien vingut expressament, ens tractaven com si fóssim presoneres de veritat.

Com si poguéssim empaquetar tota la calidesa i enfilar-la als globus del matí perquè viatgi fins al cel de les presons madrilenyes. Per dir, als presoners de veritat, que no estan soles, que no estan sols.

Com si amb els gestos de tots poguéssim rescatar els nostres presos i retornar-los, lliures i tranquils, cap a casa, amb els que estimen. Però això en avió, en un vol ràpid i directe!