M’hauria agradat haver anat al Concert per la Llibertat ahir a la tarda. Però abans d’haver-se anunciat ja m’havia compromès amb un altre acte: un recital poètic al Mercat del Llibre de Nadal, per a la mateixa hora. Vaig assistir a unes quantes xerrades literàries que es van fer durant tot el dia a l’antiga fàbrica Damm, que va mantenir les portes obertes perquè hi passés el visitant principal, el fred! Sort que hi vaig poder escoltar aportacions interessants d’autores com la Bel Olid, la Tina Vallès o la Jenn Díaz, parafrasejant el “ser tu mateixa és fer política” de Simone de Beauvoir, al costat d’altres sentències tan evocadores com “La ficció és la millor manera de retratar la realitat”.

A l’hora de dinar vaig anar als Encants Nous, ja tancaven però encara vaig tenir temps de comprar-me un jersei groc que em vaig deixar posat. Tot tornant cap al Mercat, em vaig adonar que, davant la fàbrica, amagats rere un passadís interior, hi ha els Jardins Montserrat Roig, una placeta amb una mica de verd que ajuda a respirar els blocs de pisos de l’entorn. Si el càncer no li hagués segat la vida als 45 anys, l’autora de El temps de les cireres ara en tindria 71. Mentre passejava per aquell paratge congelat, vaig pensar en un llibre que havia vist al Mercat i vaig decidir comprar-me’l, per homenatjar la Roig i també Maria Aurèlia Capmany, el centenari de la qual se celebrarà l’any vinent: Miralls creuats: Roig / Capmany, de M. Àngels Cabré. Es portaven gairebé trenta anys, van començar tenint una relació de deixebla i mestra i van acabar sent amigues i compartint lluites socials, feministes i literàries. Ambdues van morir l’any 1991, amb poc d’un mes de diferència.

Quan fèiem vuitè la Marisa, la mestra de català, ens va llegir “Àngela”, de M. Aurèlia Capmany, un conte que sempre he recordat. Està dedicat a Angela Davis, lluitadora per la igualtat entre races i gèneres, i explica com una dona negra és empresonada i castigada perquè es revolta contra el tirà Creont i la seva policia. Més endavant, vaig lligar caps i vaig relacionar l’Àngela del relat amb l’Antígona de Sòfocles, que és condemnada per cobrir de sorra un dels seus germans, a qui el tirà de Tebes, el Creont originari, havia negat aquest dret sagrat. Àngela i Antígona representen la justícia universal per sobre de constitucions obsoletes i decrets arbitraris contra la llibertat. Elles representen la lluita dels pobles contra les lleis de governs que estan fora de la llei.

Angela Davis ha reivindicat sempre el fet de ser negra. I els motius de la seva lluita no s’han pas dissolt, malauradament.

Ni els de la nostra. Per molt que ens prohibeixin els colors, continuarem avançant, ni que sigui amb un submarí groc, contra els Creonts que encara queden.