Vull dedicar aquest conte a Oló, el meu poble, que el divendres de la setmana passada va patir un atac feixista de nou, quan feia quinze dies que ja havia rebut la primera envestida dels fanàtics de la destrucció. Els agressors, envalentits per polítics, jutges i policies que priven de la llibertat als qui exerceixen la democràcia i legitimen la violència contra les idees, tenen per consigna fer desaparèixer els llaços grocs i tot allò que els recordi la seva pròpia barbàrie.

Nosaltres, per sort, tenim l’alegria de la il·lusió, l’esperança de la justícia, el sentiment de la llibertat. I això ens fa invencibles.

MATA DE JONC

Els joncs de la bassa pensen que és una boira grossa l’ombra que els arriba sobtadament, des de dalt, i no la bota del gegant que se’ls posa al damunt i els esclafa. Gairebé se’ls atura la respiració sota la sola de cautxú i s’esforcen per no defallir. Confien que la bota continuarà el seu curs, però no es belluga. Com si l’haguessin plantada allà expressament per esborrar la vida, cobrint la bassa i els matolls del volt.

Passen dies i la bota no marxa. Però els joncs no estan disposats a morir. Han après a respirar cap per avall, a través de les arrels que s’allarguen fins als límits del peu enorme, i allí rebroten, s’enfilen pel costat de la bota immòbil i creixen, en multitud, apuntant amunt com espases. Quan se n’adona, la bota s’aixeca per trepitjar les tiges novelles, però aleshores les que estaven aixafades es redrecen, i així una vegada darrere l’altra, en revolta permanent. El temps acabarà desgastant la bota, negra i estèril. Els joncs ho saben i s’abracen dins la mata, protegits per la terra i l’aigua, alimentats amb el verd de la resistència i l’esperança.