És divendres a la tarda i arribo a Oló per l’Eix Transversal: el paisatge m’abraça un cop he travessat el túnel de Fontfreda. Ja ets a casa, em diu. No veig la Gavarresa, però sé que aquests dies baixa generosa per una de les valls més esplèndides que conec, enllaçant amb els seus revolts les comarques més joves, el Moianès i el Lluçanès, enmig de camps i estimberis argilosos que la protegeixen com una fortalesa. Ja soc a casa, sí. Més enllà, a l’horitzó per on el sol es va acomiadant, les muntanyes del Pirineu, com unes convidades que seuen en butaques blaves i que, mentre berenen, parlen de la gentalla de la terra baixa que som nosaltres. Avui comenten els quatre flocs de boira que enterboleixen l’aire d’Oló, un poble tranquil que no acostuma a tenir ni boira ni vent.

Tranquil·litat sota la llum

Jo em fico a la conversa i els dic que a dins el poble hi ha una altra mena de boira, el llençol d’una llista fantasma que va irrompre en les passades eleccions, arrabassant un regidor i provocant un agre malestar. Ha encapçalat aquesta llista (feta tota amb gent de la mateixa família, cosa que ja va sortir als mitjans) una persona que va néixer a Oló però que ha viscut i ha estat empadronada a fora quasi la totalitat de la seva vida. Per què? Els partits –en aquest cas, Junts– tenen les seves raons, i el titular d’aquesta llista potser somiava veure el seu retrat penjat en cartells d’uns carrers que ha trepitjat ben poc –i que al cap d’una setmana encara no ha tret. Per mi –tant se me’n donen els motius– fer una llista de fantasmes és una acció barroera, vergonyosa, molt poc ètica i sobretot gens respectuosa amb la comunitat que es vol representar. Però al mateix temps, i aquest és l’objectiu principal d’aquestes ratlles, voldria recordar que els fantasmes no han d’afectar per res la vida social, cultural i política d’un poble, i molt menys encara la moral. Que aquesta boira desaparegui aviat i no alteri les ganes i la il·lusió de treballar pel poble. Endavant i molta llum!

Com la d’aquest matí, que amb una colleta, des de l’Espai Hemalosa, hem seguit les explicacions del Francesc Riera –àlies Xerina– sobre la construcció de les fàbriques tèxtils a Oló i de com van contribuir a la configuració del poble des de llavors fins ara: començant per un obrador de vapor del segle XIX al costat de la Riera (l’existència del qual es coneix només per un dibuix), continuant amb la fàbrica de lones Borràs –actual Sauleda– i la pròpia Hemalosa, inaugurada el 1924. La ubicació per aquesta última fou Oló, ja que el que anomenaven “amo” (Manuel López) considerà que al poble ja hi havia gent formada en el tipus de telers i teixits que s’hi farien. Com moltes joves (entre les quals, la meva padrina), que durant uns anys havien anat a treballar en una empresa de Cabrianes. Les dues fàbriques van suposar l’edificació d’habitatges pels seus treballadors, però la de Dalt (l’Hemalosa) va rodejar-se d’altres equipaments que donaven al poble un aire de colònia: església, economat, hostal i cinema (on la censura, durant el franquisme, va ser triple: primer l’oficial, després l’”amo” de la fàbrica i finalment el capellà. I els petons es tapaven amb la gorra del que projectava les pel·lícules).

La gràcia de l’artista entre algunes de les 79 cares d’àngels del retaule

Després hem anat fins a Dalt el Poble, per la Carretera, i a l’Església Vella el Josep Canamasas (el Nanjo) ens ha exposat els detalls del claustre barroc, obra de Pau Sunyer, de Sallent, format als tallers Grau. Encara que ho hagi sentit altres vegades, sempre em sembla que descobreixo de nou la història i la descripció d’aquesta obra mestra. M’emporto d’avui el que s’anomena “la gràcia de l’artista”, una equivocació volguda del responsable de la composició artística, que la fa única i especial per ser recordada. En el cas del retaule d’Oló, la gràcia són les estries de les columnes de darrere l’altar de la primera andana: les parelles de columnes les tenen diferents.

Hem seguit la ruta per la “muntanya blanca”, de Dalt el Poble fins al camí de la Riera, per acabar davant l’espectacle del Brai d’Oló, una meravella de la natura de “només” 34 milions d’anys (la terra en té 4.600). Aquesta informació geològica també és un clàssic de les sortides per l’entorn del poble, però tampoc no deixa mai indiferent.

El brai està format per capes de colors, resultat dels sediments i erosions en les diferents plaques, amb mars, llacs i sequeres incloses. Vora seu, encara hi brolla un doll d’aigua salada (d’aquí també el nom de La Salada, el camí que s’enfila cap a la Serra). El brai és el que es veu de la falla que ha creat aquestes muntanyes. Com una manta ratllada per amagar els déus que, després de la feina, s’han ajagut a fer la migdiada.

Gens de boira damunt d’aquest paisatge tan net.

Gens de boira damunt les il·lusions del poble i la gent que el viu i el sent. De veritat.