Són les 5 i ja estic desperta. Dormo en una habitació tota vestida de fusta que té una finestra al sostre. Per allà endevino que encara és fosc, però decideixo que aniré a caminar abans d’esmorzar. Primer preparo en brut la presentació de Piscolabis d’avui a la tarda al Centre d’Art i Natura. Em faig un esquema, trio les lectures que faré i les escric a la llibreta. Després començo a pujar cap al mirador de So. Vaig amb el lot perquè encara es veuen estrelles. Mica a mica es va aclarint. Començo a 2/4 de 6 i arribo a dalt a les 7. Camí preciós (la primera part, fins a la borda del Manresà, ja la conec), que es va enfilant entre prats i trossets de bosc. Flors que encara dormen. Sento l’aigua i algun ocell que fuig de la meva presència. Cap amunt, en una part de sender més ombrívola, em sembla sentir passos (com bots de cabirol o potser senglar o potser os). Per si de cas (però és més el mite que la realitat), parlo en veu alta i cantussejo, que és el que diuen que s’ha de fer si trobes un os (no mirar-lo, parlar dolçament i no fer moviments bruscos, sinó anar marxant a poc a poc). Per sort, no trobo cap bèstia perillosa. Les bèsties, de fet, no són perilloses. Ni persona.

Només som jo i les muntanyes i algun núvol. El sol queda amagat per les serres de darrere la vall i no el veuré. Però sí que soc testimoni de com va acolorint de rosa les crestes de davant, poquet a poquet: el majestuós Montsent de Pallars i tota la tropa de cims pirinencs que  l’acompanyen en la panoràmica meravellosa que es contempla des de la Coma de Burg. M’estic dalt el mirador uns quants minuts i fotografio el paisatge excels i els panells explicatius. No me’n mouria.

Faig una foto i un haiku. Baixo avall i esmorzo a quarts de 9. Escric això que ja és migdia i aquí ho deixo, perquè el sol ja ha amorosit l’aire fresc i me’n vaig a passejar amb les abelles i les papallones i la brisa i el rierol i les orenetes i el cor que aquí batega més tranquil. Que demà me’n vaig i vull aprofitar els regals de Farrera.

Tanta bellesa.
Encara no he marxat
i ja m’enyoro.