Fa mesos que algú ho va insinuar i no ens ho acabàvem de creure. Un cop confirmada la notícia —“Cal Ramonet tanca”—, tot va ser aprofitar qualsevol ocasió per anar dient adeu: amb la família, amb els amics, amb els qui trobàvem a la barra… En forma de cafè matinal, de vermut, dinar, sopar o ressopó. La qüestió era ser-hi el màxim de temps possible, per mostrar que molts trobarem a faltar aquest bar emblemàtic, agraïts com estem d’haver-hi passat tantes estones memorables. I tantes altres de senzilles i plàcides, i per això també reconfortants.

Quan el van inaugurar, jo no hi era. No sé per què. Però pels de cal Ramonet (o ca la Càndida), el 27 de juliol de 1997 (una data carregada de sets, un número estimat pels auguris), fou un dia doblement especial: naixia el Salvador, el fill gran del Ramon, el fill gran del Ros del Perdols i la Càndida, una de les filles del Ramonet. I el bar-rostisseria a la planta baixa de la casa, sota el comandament del Jordi i la Carmina.

Tothom, com sempre ha passat amb els locals on ens hem sentit a gust, tenim records particulars de cal Ramonet que portarem per sempre més a la butxaca del cor. Alguns de molt personals i íntims, i altres de col·lectius, compartits amb la colla o amb els comensals amb qui coincidíem. Jo n’esmentaré alguns de meus (dels que pugui explicar ;-).

Em remunto als primers temps: la Mercè sortia tan tard que trobava el Jordi que ja llençava les enormes bosses d’escombraries del dissabte a la nit. Nosaltres encara l’estàvem esperant dins el bar, però ja amb algunes cadires enfilades a la taula. I acompanyàvem la nostra amiga estrenant una altra canya.

Diumenge al vespre fèiem el sopar dels idiotes: dels que dèiem que ens volíem suïcidar per evitar els dilluns. Però érem molts i sempre en faltava algun. I no el volíem deixar sol, sense la resta d’idiotes que celebràvem la vida una setmana més.

El Ramon serveix una Fürstenberg ben fresca a la punta de la barra, la Carmina fa cafès, el Jordi treu el cap des de la cuina, sense deixar de controlar la planxa i els pollastres que giren com un rellotge.

Cal Ramonet és el nostre punt de trobada. Per reunions, per festes, per convocatòries diverses. Tal com havia set l’Hostal. Tal com, segurament, tornarà a ser. Hi porto les amistats: m’agrada convidar-les a un lloc que és una segona casa. S’hi troben tan bé com jo.

Demano amanida de cal Ramonet, o un combinat 5. Vi d’Oló o del Pla de Bages. Una crep de xocolata de postres. Un gintònic o una ratafia. El Ramon ens serveix amb la tranquil·litat dels bons conversadors. Ens explica una batalleta, i una altra, i una altra. Si us plau, que algú les escrigui, o les gravi. És la memòria de mig poble.

Al voltant de la porta que du cap al magatzem, hi ha postals a dojo, de tot arreu (i n’hi ha encara moltes més guardades en alguna caixa). Salutacions de tots els racons de Catalunya i del món. Aquí es respira ambient local amb tocs de brisa universal. Me’n recordo d’un dia que vam acompanyar la Cor Maria, la nostra metgessa d’aleshores, a socórrer una família d’anglesos que s’allotjaven a pagès i que havien vingut a buscar ajuda al “pub”. Per exemple.

La Carmina ens mostra la nova exposició de la paret. Des de fa uns anys, cal Ramonet s’ha convertit en una galeria important per molta gent vinculada a Oló (també la meva germana M. Rosa, que hi ha exposat algunes aquarel·les). Després, travessa l’avinguda tot portant esmorzars i refrescos a la colla d’amigues que els darrers anys han convertit la terrassa en un espai de tertúlia matinal.

Des d’aquesta barra on també hi hem vist treballar la Judit, la Míriam, la Mònica i més gent, el Jordi se’ns acosta: falta alguna cosa més? Sí, falta dir-vos una altra vegada que us enyorarem. Que moltes gràcies per aquests vint-i-cinc anys de fer-nos sentir casa vostra. Que molta sort d’ara en endavant, per vosaltres, gent de cal Ramonet: pels que ens heu servit darrere la barra i pels que ens hem assegut als tamborets de l’altra banda.

L’últim dia hi haurà una festa amb els S’Temple Bar. No serà la primera vegada: es van presentar celebrant un dels aniversaris del local.

Aquest cop tampoc hi podré ser. Com per l’obertura d’aquest espai inoblidable. Sort de tots els dies que hi ha hagut entremig.

Una abraçada, amics, i una vida plena de motius per brindar. Salut!