Literatura a la natura, simbiosi fascinant

El primer dia va ploure. Ens vam quedar dintre, vora la llar de foc, assaborint textos universals que ens parlaven del cel i de la terra, de les muntanyes, del mar… L’aigua amarava el món de fora, les paraules ens acotxaven a les sales de dins. A la tarda, vam passejar pels camins de l’entorn: aire fresc, mullena, vida, boscos i camps… La pluja ens va fer tornar als sofàs, on també hi vam fer entrar els arbres i les flors de la poesia.

A l’endemà el sol ens va convocar a l’era de l’Era. La bugada del món s’havia acabat. Llavors va arribar l’hora de les bèsties i els seus secrets.

Van ser dos dies lluents, amb moltes lletres llegides, escrites, dites. Convivència i confessions. Somnis, numerologia, complicitat. Música, cançons. Moments especials, gent extraordinària. Hospitalitat i àpats esplèndids. Al fons de tot, la natura amb plenitud, per totes bandes. Inoblidable. Hi tornarem.

Aquí deixo alguns dels textos que van néixer d’aquesta màgia que és la literatura. Abans del curs que vam fer a l’Era no existien: ara ja són vius i formen part del nostre patrimoni literari i vital. I són fantàstics!

ARBRES

Solitud (Fina Morera)
Et van deixar tot sol al costat de l’aigua. Vas ser el primer i l’únic. Res t’emparava. Només terra i cel. La bassa et contemplava amb una mirada tendra i delicada i amb ulls plens de sol animava la teva força per seguir allà dret i palplantat. T’omplia d’humitats, de sons i d’amics, sobretot dels ocells que, després de beure, reposaven a les teves branques.
Si no hagués estat per la tramuntana, la teva vida hauria estat força feliç. En aquell indret bufava hivern i estiu. Res l’aturava. Assajava de tombar-te. Tu t’aguantaves fort i ferm com un general al capdavant del seu esquadró. Les arrels ben fermes dins la terra molla. Tenaç, l’aigua et defensava dels sotracs de la ventada. Amb els anys, però, va aconseguir blincar-te i retorçar el teu cos amb formes ben estranyes. Gairebé reposaves sobre l’aigua.
El silenci sord de les teves branques anunciava la proximitat de la teva mort. L’aigua espera el teu cos i tu l’aigua. Ja falta poc. Potser el proper hivern, la tramuntana bufarà encara més fort i et submergirà poderosament dins la bassa. Bramarà celebrant la seva victòria. Emperò no sap que, per fi, tu seràs feliç: esdevindràs aigua.

Confessió a un ametller (Àngels Pineda)
Saps? Ara que és primavera i acabes de néixer de nou, traient aquest munt de fràgils flors, d’un blanc rosat meravellós, m’agradaria assemblar-me a tu.
Em puc imaginar la teva tristor quan et lleven els teus fruits amb rudesa. Com et desmoralitzes en sentir caure les fulles una darrere l’altra.
L’hivern deu ser llarg i amarg, et quedes solament amb el teu fosc tronc, invisible als humans. Amb una mica de sort tindràs companys igual de tronats que tu.
Però ,tot i això, al cap d’uns mesos tornes a brotar orgullós i gegantí, floreges, i ens regales un any més la teva presència, benvolgut i estimat ametller.

COM UN ARBRE

L’avi  (Laura Moreno)
Els seus ulls marrons, intensos, et transporten a temps antics, temps de batalles, temps d’enyorança i temps de felicitat, explicats pels silencis de mil històries viscudes.
Les seves mans són grans, tendres, amables, fermes, marcades per la vida de camp, la guerra i la delicadesa de la senzillesa de la vida.
El meu avi seria com el roure de la plaça del seu poble, elegant i magnífic, amb les arrels fortes i resistents.
Però ara que la vida s’escola per la finitud de les històries i les seves fulles han començat a deixar de ser perennes, marcant el camí, les de l’arbre es mantenen aferrades a les branques per seguir explicant eternament les arrels de la seva història.

Com un salze o desmai, l’adolescència (Cecília Torra)
-On vas, descosit, apàtic i sense mans?
Les mànigues quasi et toquen al terra.
Tanmateix, un estat de gràcia llueix sobre teu.
Doncs, al bell mig de la teva melena arrissada,
deixes entreveure els teus desencisos.
No parles ni gota.
El teu caminar xoparro et balanceja l’ànima amb pena.
No obstant, en la teva ombra hi descansa un tresor encisador.

BÈSTIES EXTRAORDINÀRIES

Diferent (Júlia Forn Oliveras)
En Diferent és un ésser, a simple vista, desconegut i temut pels humans. És un ésser amb quatre extremitats com l’home, amb un sol ull com un ciclop, amb tot el cos recobert d’escames de cocodril, pesant com una balena i aquàtic com un peix. Normalment, habita a les profunditats del mar i dels oceans, ja que té por de sortir a la superfície pel tracte rebut prèviament. Per què rebutgem a un ésser només per la seva aparença? En Diferent té una característica molt bona però has de voler conèixer-lo personalment.

Gran (Laura Moreno)
D’estatura petita, com una nou, cap rodó amb dues petites antenes, ulls negres com un pou i faccions èlfiques. Dues petites ales li coronen l’esquena.
Com que és tan petit, el seu cor només coneix dues emocions.
Quan està content, brilla com un estel i el seu polsim dona sort a aquell qui te la sort de tocar-lo, però si està enfadat, corre, corre o el cel es tenyirà de vermell i el sol es pintarà de negre.

Llunes vermelles (Jordi Bonet)
Aquest animal, habitualment pacífic, té el pèl negre esquitxat de tot de llunes blanques i tres de vermelles. Si en perd una de blanca, no passa res; però ai si en perd una de vermella, llavors es torna agressiu i ferotge. Només hi ha una cosa que el pugui calmar: trobar una marieta.

BÈSTIES

El gos de la veïna (Jordi Bonet)
Sento que venen el senyor i la senyora Davis i em poso a bordar al costat de la porta. Al cap d’uns instants s’obre:
—Que no, que el pèl gris que has trobat a la meva jaqueta no és del gos de la veïna —diu el senyor Davis.
—Sí que ho és. Conec perfectament com és el pelatge del gos de la Lucy Harris. Vull el divorci!
I jo no els puc explicar amb paraules que ahir la gossa de la veïna va saltar al nostre pati quan no hi havia ningú a casa i que, tot jugant, vam acabar rebolcant-nos a sobre de la jaqueta del senyor Davis.

Un cop a l’any (Cecília Torra)
Avui hi ha un desfici a la cuina fora d’osca. Els fogons van a tot drap. Sona una música inusual. El brou bull a tota màquina. El rostit espetega pels descosits. L’aigüera és plena d’andròmines. Els meus bols estan buits. Encara no he esmorzat ni begut res. Lladro als de casa per veure si cau alguna engruna dels fogons, de la nevera o del calaix del pa. Me’ls miro amb cara de peneta i només em contesten: tranquil, Bruno, avui brindarem amb cava i torrons! És Nadal.

PETITS POEMES

Vent (Cecília Torra)
Ni el veuré,
ni el podré tocar.
Em colpirà.

Bolet (Toni Arasil)
Treu el cap
entre la molsa,
ignorant el perill.
Hi ha un cistell!

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *