És un diumenge d’hivern, però el sol és calent i les abelles ja treballen a les flors dels ametllers. L’únic fred que m’arriba és la notícia de la mort de Jaume Medina i Casanovas. Va ser professor meu a la universitat (UAB), em va ensenyar a traduir i a ser conscient que les paraules són polièdriques. I que parlar un català sense interferències és natural i bonic. Que hem de parlar bé per protegir la llengua minoritzada.

Apol·lo (déu de la poesia) al Museu Arqueològic de Nàpols

Tots els de la meva generació el recordem: crec que va lligat al record dels nostres primers passos pel món acadèmic i clàssic i les primeres incursions als volums de la col·lecció Bernat Metge per comparar la nostra rudimentària versió amb la dels grans noms com Carles Riba, de qui Medina fou eminent biògraf i admirador. Ens va ajudar a comprendre que no hi ha cultura sense tradició. Anys després d’acabar la carrera vam coincidir casualment al mercat de Vic. No sabia que n’era fill. I més tard encara, vaig descobrir que era poeta, quan em va convidar a participar amb ell en unes Llepolies (una combinació de poesia i cervesa en un bar de Barcelona) i en un recital a l’Autònoma, la meva “alma mater”.  L’últim dia que el vaig veure va ser el juny de l’any passat, a l’Ateneu Barcelonès, on va prendre part en l’homenatge al també poeta Lluís Urpinell. Era un home culte, afable i amb una extraordinària sensibilitat per la llengua, la de la poesia i la del carrer, com demostrà no sols traduint del llatí al català, sinó també en la investigació dels poetes clàssics tant d’una llengua com de l’altra. I també en l’anàlisi de registres, des del llatí vulgar al català osonenc (com en El parlar d’una família vigatana).

En una ocasió que vaig necessitar un document oficial sobre la meva vida acadèmica, el vaig visitar al despatx universitari. Li vaig dir de “vós”: provinc d’un entorn en què el “vós”, abans almenys, estava integrat a un tracte proper de respecte, tot i que associat més aviat a la gent gran. Em va amenaçar de no signar el document si no el tractava de tu. Em sap molt greu que hagis marxat tan aviat, Jaume Medina, excel·lent professor, persona i poeta. Requiescas in pace.

RELLOTGE

Vibra el moment des del centre de l’ull,
aire a través, per llargs camins d’oblit:
només l’oïda, entre nit i nit,
fondo paisatge, durament l’acull.

Proa llançada contra el vent,
escull balmat on embarranca l’infinit
i volta d’or encesa com un crit
desesperat sobre un cingle d’orgull!

Ah dolorós, tu em lligues a l’etern
amb lenta roda d’invisible pern
fent-me record del més pur moviment

sobre l’escuma dels meus dies,
quan per la llavor secreta de l’instant
neixes ardent i em tomes transparent.

Jaume Medina. «[Poemes]». Reduccions: revista de poesia, 1985, Núm. 27, p. 14-18, https://raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/46666.