Amb els llibreters. Foto Llibreria Dictum.

Banyoles és més que un estany perimetrat per marges fets d’arbustos i arbres, aigua i cel on es refugien ocells i una ruta circular que és un regal per als caminants. Cada hora té el seu color, la seva brisa, el seu murmuri. Impressiona passejar vora la Draga, el poblat neolític, i pensar que fa més de 10000 anys que la gent hem anat trepitjant el mateix tros de terra, i hem contemplat el Canigó que sembla abraonar-s’hi: al CASC de Girona, cada any, ens mostren -en la visita que hi fem amb els alumnes- com han tractat algunes peces de fusta mil·lenàries per poder-les conservar quan les han tretes de la capa freàtica, on l’aigua les havia mantingut intactes segles i segles. Banyoles és més que un estany, però l’estany ha estat un bon motiu perquè hi vagi de visita periòdicament des de fa temps.

Les Lletraferides de Girona. Foto Gemma Busquets.

La natura combinada amb l’amistat és el millor regal. Des de fa uns anys Banyoles també ha estat una crida per alguns dels meus amics i amigues que han decidit instal·lar-s’hi. Alguns els vaig conèixer que ja hi eren. Altres hi han viscut temporalment. Altres fa poc que hi són i s’hi troben molt a gust. Altres són com jo, que hi van i venen sovint perquè hi tenen gent que s’estimen. Natura i amistat. I ciutat hospitalària que és també centre cultural, un tercer ingredient idoni per multiplicar les visites. Banyoles acull contínues iniciatives, moltes d’elles vinculades a la literatura, com el MINIMOT, els tallers literaris que tinc el goig d’organitzar conjuntament amb les altres dues Lletraferides, amigues i “neobanyolines”, Tere Casademont i Fina Morera. Elles m’acompanyaren també el dia 19 de juny.

El meu biquini verd es presentava a Banyoles. Era dijous i era a la Llibreria Dictum. Faltava poc per les 7 i en Shahzaib Khan (o Miquel), el llibreter, preparava l’aparador. Feia pocs dies havia sortit un article a l’Ara que n’explicava la seva trajectòria personal, sorprenent i admirable. Una mica més amunt del carrer, en una taula del bar Starry, en Rafel Casas, editor de LlunydelRamat, i els que havíem arribat d’hora ens anàvem saludant entre glop i glop de cervesa. Cares somrients i abraçades càlides, retrobaments inesperats –tant d’antics com de recents- van dissipar dubtes i temors inicials propis de qualsevol presentació, i encara més si és la primera.

Amb en Rafel Casas. Foto Llibreria Dictum.

La llibreria va quedar plena d’amics i d’amics dels llibres. En Shahzaib ens va donar la benvinguda, en Rafel va llençar el tret de sortida i la Tere i la Fina, en un tàndem feliç i generós, van parlar dels contes del llibre: què els suggeria la lectura, els diferents temes, els espais, la llengua. Un cop més, vaig sentir-me afortunada de compartir amb elles el plaer de l’amistat i l’afició d’escriure. No em vull deixar la nostra contrapart estimada, els tres companys que formen amb nosaltres el grup dels Lletraferits i que seien entre el públic, discrets com són, com si no ens coneguéssim gaire. Però fa vint-i-tres anys que tenim una relació ininterrompuda de creació literària, tertúlies i trobades fraternals. Fa vint-i-tres anys que gaudim del vincle emocional dels bons amics.

Foto Llibreria Dictum.

Tant de bo El meu biquini verd trobi lectores i lectors que el vulguin de companyia, ja sigui durant aquest estiu o a qualsevol període de l’any, perquè els relats que conté el llibre parlen una mica de tot, de moltes èpoques, de molta gent, de molts llocs, de moltes impressions i preocupacions del temps i el món que habito.

Gràcies als que em llegeixen, a en Sazhaib per acollir la primera presentació d’El meu biquini verd. Gràcies a en Rafel Casas, editor de LlunydelRamat, i a en Jordi Estrada, escriptor i company del Col·lectiu Lola Palau, que en signa l’epíleg preciós. Gràcies a les Lletraferides i als Lletraferits, per la literatura i l’amistat, mantells que protegeixen la vida com l’aigua de la Draga.

Banyoles és més que un estany.