Arbres de bandera

Quan comença a olorar-se la primavera, m’agrada passejar per camins de terra, mullar-me les vambes de rosada o de quatre gotes que van caure ahir al vespre, o posar-me sota les branques dels ametllers florits, retallats sota el blau del cel esmaltat, que em fan pensar, inevitablement, en Van Gogh. Fa poc vaig veure Loving Vincent, una pel·lícula originalíssima (el primer llargmetratge de pintures animades), que ficciona el context de la mort del pintor neerlandès a través de dibuixos que n’imiten el seu estil magistral: 56800 fotogrames realitzats per 125 pintors d’arreu del món donen forma a un thriller bell i imperdible.

A casa, agafo un llibre de poemes dedicats als arbres. Els ametllers, és clar, hi tenen un paper destacat. Llegeixo Jaume Bru Vidal:

Vora el terrer, sota un cel que convida
al deixament, s’enlairen les banderes
dels ametllers, somnien primaveres
entre el lletós regal de la florida.

Després, un poema de Carles Riba. Un inspira l’altre i no sé per quin ordre:

Penso en vosaltres,
ametllers de Siurana,
blanca esperança
d’efímeres banderes
en l’aspror irremeiable.

I unes pàgines més enrere (que he començat el llibre del revés, un costum que tinc après dels diaris) topo amb l’ametller de Joan Maragall, probablement l’origen de les banderes blanques que he llegit en els poetes d’abans. Banderes blanques de gent de pau.

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.

L’ametller, que és el primer arbre en treure les flors i així pregona la primavera de la terra mediterrània, ha donat fruit a molts altres poemes i cançons (en el bloc Amics arbres – Arbres amics podreu conèixer històries, música, literatura i altres aspectes sobre els arbres). I també té un mite bonic que el relaciona amb l’amor.

Un altre arbre que ens enamora aquests dies pel color és la mimosa, símbol, sobretot a Itàlia, del dia de la dona. Està catalogat com a espècie invasora, però ens captiven els seus braços daurats en jardins o vores de carretera. I més en aquest temps de lluita groga en què ens convenen esperances. I el verd pot ser el del xiprer, que és de tarannà hospitalari. Tal com diuen els versos de Celdoni Fonoll, divulgador de poesia, poeta i amant de la natura i la llibertat, dues coses que van juntes, sempre.

Mimosa i xiprer
El verd serè del xiprer
i el groc viu de la mimosa
ens parlen de llibertat,
de dignitat, d’esperança.

Malgrat el fred de l’hivern
la natura planta cara.
Contra el mal temps de ponent,
República desplegada.

Que així sigui!