Estimada senyoreta Pepis,

Dimecres passat, el dia de santa Llúcia, que ens conservi la vista, vaig tenir el gran plaer de tornar a Sallent per presentar el meu llibre. I és perquè m’hi havies convidat tu, en nom d’ADONA’T, una associació que treballa per la dignificació i la promoció de la tasca realitzada per dones. Em vaig sentir com a casa, en un espai que havia estat un restaurant a la meva època de professora a la localitat: can Rovira. L’Alba, antiga companya de l’institut Llobregat, com tu, la Marta i la meva germana Isabel, que també van venir, m’anava dient: aquí hi dormia tal, aquí hi havia el menjador, aquí la cuina… Em van anar bé aquelles indicacions per reconèixer un espai on havia gaudit de bones companyies i converses. Tornar als llocs és tornar als records. I jo em vaig sentir acollida tant per uns com pels altres.

I per un públic afable que, a part de ser format per la meva mare i la meva germana, d’Oló, la Núria Lorente, una amiga escriptora de Sant Vicenç de Castellet, ex-companyes de feina i membres de l’associació, també comptava amb la presència d’una meva ex-alumna, la Mireia Fernández, que ara és la professora titular de clàssiques de l’institut. Un altre motiu d’alegria. No cabrien en aquest article totes les sensacions que em van venir al cor i al cap només trepitjar el carrer on havia treballat i el centre de la població de Sallent.

Un dia ja n’escriuré més coses, però avui vull dedicar-te a tu, estimada senyoreta Pepis, les meves paraules, per agrair-te la teva invitació de dimecres al local d’ADONA’T i alhora les teves inoblidables col·laboracions a la revista Espies durant els anys que vaig ser a l’institut. Elaboràvem aquesta publicació (que es continua editant, ara en format digital) amb els alumnes de 3r d’ESO i en trèiem tres exemplars per curs.

La majoria dels teus savis consells s’adreçaven a cartes d’estudiants que tenien problemes d’amor i poca acceptació del seu físic. Alumnes, professors i la resta de personal estàvem encantats amb la variació, humor i originalitat de les teves respostes.

I em fa gràcia incloure’n alguns exemples en aquest article. A una noia que es lamentava de tenir els pits petits, li deies: “Pensa que petit no és sinònim de lleig. Els teus poden ser petits i bonics, encara que a tu no tu semblin”; i, en la mateixa tònica, argumentaves a un noi, que també es queixava de la “seva” mida: “No te n’avergonyeixis. El que importa realment és si funciona o no quan arriba el moment. T’asseguro que quedaràs parat de veure com s’estarrufa…”

Deixa’m acabar aquestes línies per demanar-te què recomanaries al nostre país, també petit, perquè no defalleixi i pugui sobreviure a les convulsions i amenaces que últimament està patint, sigui quin sigui el resultat de les eleccions de dijous.

Sé que, em responguis o no, tens una visió optimista i generosa de la vida, en tots els seus àmbits. Segur que també en el nostre futur com a poble.

Per això, estimada senyoreta Pepis, rep un sincer agraïment i una fortíssima abraçada de la teva seguidora més fidel.