Març marçot,
deixa tranquil·la la vella
i les ales de la jove
omple de vent.
Joan Brossa. El vent, 1989
Així diu un petit poema que vaig publicar al compte d’instagram miracle_.sf, quan encara era meu i no m’imaginava que podria ser víctima dels pirates digitals, que es fan passar per mi per publicitar bitcoins i parar trampes pels despistats com jo. Doncs bon vent i barca nova!
S’acaba el març i bufen moltes menes de vents. De tots, jo trio els literaris, que són els que em fan volar més amunt i amb més delícia. Nessuno mi pettina bene come il vento, em xiuxiueja el llibre Aforisimi e magie d’Alda Merini, que una amiga em va regalar la setmana passada, pocs dies abans de l’aniversari d’aquesta poeta grandiosa i hospitalària que convida a entrar a la casa de la Poesia, sense portes:
La casa della Poesia
non avrà mai porte.
Aquesta imatge em trasllada a les portes reals de la casa del carrer del Sol que obria la mare de Josep Pla per fer dissabte: “La meva mare continuava en el seu frenesí d’obrir finestres i portes, encara que gelés. Al cap de mig minut de saltar del llit ja tots els balcons eren de bat a bat.” (El Quadern Gris). I la meva, a casa meva, al meu carrer, al meu poble. Dissabte al matí era el dia de ventilar, escombrar, fregar el terra, treure la pols, sentir l’olor de net. En una època en què el març era més rabiüt, més salvatge. I el record és com un poema tocat de vent.
M’agrada tornar a Eòlia, l’illa flotant, encerclada tota sencera per un mur de bronze infrangible, on Èol, el déu dels vents, “dins amples cavorques hi reprimeix els roncs fortunals i els aires indòcils amb el seu manament i amb cadenes i càrcer els frena; ells, indignats, eixordant amb immens ressò la muntanya, vibren entorn dels barrats” (Virgili, Eneida, I 52-52; trad. de Miquel Dolç). M’imagino que el déu em regala un sac ple de brises dolces que a la nit faig servir de coixí. Que em cura alhora les tristeses i el dolor de cervicals. Si s’obre, que em faci aixecar com una ona, una fulla o un núvol! (as a wave, a leaf, a cloud!, P. Shelley, “Ode to the West Wind”).
I si aquest déu o qualsevol altre pot satisfer pregàries, que aturi la fúria que revifa els incendis i que enviï una pluja que els apagui.
Fa molts anys, molts, un amic joier va voler-me fer un regal especial. Jo n’havia de triar la forma. De vent, vaig dir-li, amb ganes de jugar. I em va regalar un vent que a vegades encara sento.
Aquest mes de març he viscut una tramuntanada doble. Un mes de dos vents. Com bé saben els empordanesos, la tramuntana fa dissabte del cel, deixant-lo llis i blau com un vidre, però torna el color del mar fosc com una basarda. I així han estat també les meves tramuntanes. La fosca és la que, en nom del Departament d’Educació i l’Ajuntament de Girona, ha retallat serveis educatius del barri del Pont Major, eliminant l’ESO de l’institut on treballo, el Narcís Xifra i Masmitjà.
L’altra tramuntana té un caire fresc i reviscolador i és la que ens ha dut el llibre Històries de Tramuntana (Llunydelramat edicions) que ja ha encetat el tour de presentacions i que aviat tindrem per Girona. Jo participo en aquest recull col·lectiu amb el relat d’una pipistrel·la que viu al teatre de l’Institut Narcís Xifra, un equipament en desús que també reivindiquem des de fa temps. Hi parlo de natura, cultura i pau, tres valors fonamentals pel món que desitjo. Que vagi vent en popa!