Fa uns anys, en un viatge a la Campània, vaig descobrir el nom d’Artemisia Gentileschi, una pintora italiana del segle XVII que excel·lí amb una obra personal i trencadora, determinada pel fet de ser dona, a partir sobretot de la terrible experiència d’una violació als divuit anys, pel seu mestre de pintura, i el judici posterior, on fou ella i no l’acusat a qui el tribunal sotmeté a tortures i mètodes humiliants per tal de comprovar si deia la veritat. Artemisia pintà sobre temes semblants als dels seus contemporanis (Caravaggio, Rembrant, Rubens…), però des d’una focalització femenina i amb esperit de denúncia: sovint representà dones assetjades per homes o amb desig de venjança. Una de les seves obres més representatives és Judit i Holofernes, on el rostre de Judit és el d’ella mateixa i el d’Holofernes, el del seu violador. Aquesta artista és recordada i alhora reivindicada per Sílvia Rodríguez Gaspà, una de les pintores que participa a l’exposició “Retrobades”.
Aquesta exposició, que es pot veure al centre Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa fins al 5 de febrer, és el resultat d’un treball de grup, un projecte col·lectiu desenvolupat, comentat i teixit per vuit dones, vuit pintores, vuit amigues. Cadascuna d’elles ha triat una o dues artistes a qui homenatjar per la seva valentia, la seva passió per la pintura i la capacitat creativa, dones que, des del Renaixement fins a l’actualitat, sovint han hagut de lluitar pel dret a ocupar un espai propi dins el món de l’art.
Les protagonistes d’aquesta mostra rica, variada i original són les següents:
Núria Bueno Pau (Navegant per la cala de enmedio. Cabo Gata) s’inspira en Teresa Jordà Vito (1943), terrassenca de gran ressò i reconeixement internacional, de qui diu que “crea des del silenci”. Bueno transmet bellesa i natura amb els seus blaus.- Blanca González (Mirada d’ovelles, Sorita) treballa a partir de l’obra de les artistes franceses Marie Rosalie Bonheur (1822-1899), pintora d’animals, i de Suzanne Valadon (1865-1938), pintora postimpressionista i autodidacta que havia estat model de molts pintors de l’època (Renoir, Degas, Toulouse-Lautrec…).
González humanitza la mirada de les ovelles i transmet una tendresa acolorida en l’autoretrat amb el seu nebot petit. - Mónica Laje (Sèrie sense títol, Selfies autoconscients) ha triat els colors i la geometria de María Blanchard (18881-1932), cubista, coetània i amiga de Juan Gris.
I també els retrats i autoretrats de la pintora modernista finlandesa Helene Schjerfbeck (1862-1946). L’obra de Laje sembla lligada a un trencadís multicolor i multiformal. - Anna Moreno Duran (Gaza 2023) s’ha sentit atreta pel color i la geometria, la perspectiva infinita i l’acurada anàlisi de l’espai de la portuguesa Maria Helena Vieira da Silva (1908-1992),
que ha traslladat a la seva obra per plasmar una imatge de destrucció i guerra malauradament actual i reconeixible. - Eulàlia Pérez Esquirol (Revolta) ha aprofundit en l’alemanya Käthe Kollwitz (1867-1945), com a artista pionera que va entendre l’art com a eina de compromís i denúncia.
La revolta de Pérez Esquirol té un ressò de duríssima realitat encara als nostres dies, accentuada per un fons vermell revelador. - Lluïsa Quevedo i Junyent (Geisha) ha volgut dialogar amb una pintora contemporània i pròxima com Carme Magem i Prat, de qui destaca la combinació harmònica entre diferents materials com paper i la pinzellada magistral, en particular en retrats femenins.
Quevedo es llueix amb els detalls pictòrics damunt el collage, tècnica que admira i practica amb igual passió. - Sílvia Rodríguez Gaspà (Ferida i silenciada, Turbant) reelabora l’obra d’Artemisia Gentileschi (1593-1654), t
al com hem dit més amunt, optant per no pintar els rostres, com un acte reivindicatiu, representant les cares de totes les dones que han patit una violència d’aquest tipus. - Maria Rosa Sala (La flor de lotus i el saltamartí, El ginkgo i la papallona reina) ha basat la seva inspiració en Shin Saimdang (1504-1551), considerada la primera dona artista de Corea. Amb ella Sala també reivindica la pintura que ve d’Orient, que inclou tècniques i valors estètics, funcionals i referencials diferents als de l’art occidental.
Les seves dues aquarel·les combinen la delicadesa dels colors i la precisió del traç.
Aquesta mostra de dones artistes, altament recomanable, celebra la creativitat femenina com un acte de força i resistència. A través dels colors, les línies, les pinzellades i les mirades, aquestes pintures ens conviden a qüestionar, sentir i mirar el món des d’una altra perspectiva, reivindicant el paper imprescindible de les dones en la història de l’art.
Si voleu saber més de dones pintores al llarg del temps, llegiu la secció de Catorze Pintores sota la catifa, elaborada per Nuri Salvador Sais.