Ubi amor, ubi oculi.

Érem 15 de juny i anàvem cap a Barcelona sota un cel enlleganyat. Com cada any, el diumenge que segueix el dia de la mort de Jacint Verdaguer (10 de juny), es fa un homenatge al Poeta a la seva tomba de Montjuïc. Vam arribar-hi a mig matí, amb dos amics i el professor-compositor-savi folguerolenc Joan Vilamala, també cofundador i membre del grup Els Esquirols, que ens va amenitzar el camí amb records del seu poble i de la gent i entitats que han celebrat el creador de Canigó.

Els amics que compartíem cotxe amb Vilamala no havíem trepitjat mai al cementiri comtal, el lloc de privilegi on els morts de Barcelona, des de la muntanya estant, senten l’olor del mar. Ens vam perdre una estona pels seus carrers envitricollats, però aviat arribàrem al senderó de nínxols que porta al sepulcre del Poeta. En un llegíem “Encara que morin, viuran” (de Sant Joan); en un altre, “He desitjat que els meus fills fossin millors que jo”. Els epitafis sempre ens regalen missatges d’esperança. Abans del migdia ja érem davant del panteó cercat: sota una cúpula de xiprers immensos, una estructura de pedra en forma de turó, com si la muntanya hagués ofert un tros d’ella mateixa per honorar Verdaguer, a qui Joan Maragall, que assistí al multitudinari enterrament del 13 de juny de 1902, dedicà aquests versos:

Aquí jau el Poeta. Tot un poble 
vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant:
l’esplendor de la parla catalana 
damunt la tomba va restar immortal.

Eduard Màrquez

Aquesta vegada també, com cada juny i sota la batuta de l’Associació Indrets del Record, i un cel que ja era un espill blau singlat de gavines i orenetes, després de 1,2,3… 123 anys, es tornà a evocar la figura i transcendència de l’obra de Jacint Verdaguer, posant èmfasi a la seva força i riquesa com a motor de la llengua catalana, a part de la seva vàlua en la cultura i literatura nacional i universal. El públic, farcit de verdaguerians i excursionistes, o tot alhora, es refugiava sota l’ombra natural dels arbres o bé de la carpa muntada expressament per a l’acte commemoratiu.

Jordi Pàmias

Primer hi va haver l’ofrena floral de diverses entitats, els parlaments dels seus representants respectius i algunes actuacions musicals (“El cant dels ocells” pel violoncelista Miquel Sala i “El racó de Mossèn Cinto”, creada i interpretada per Joan Vilamala). Després es va procedir a una lectura de versos dedicats al Poeta, per part de persones vinculades a la llengua, l’excursionisme i la literatura catalana, triats d’entre unes 300 composicions (s’especula que hi ha més de 1000 textos literaris que homenatgen la figura de Vergaguer). Els poemes foren presentats d’una forma diàfana i original per Roser Carol i Àlvar Valls, autor de Entre l’infern i la glòria, la meravellosa i excepcional novel·la biogràfica sobre el folguerolenc més internacional.

Es digueren poesies de Vicent Andrés Estellés, Joan Oliver, M. Àngels Anglada, Ventura Gassol, Josep M. Folch i Torres, Francesc Parcerisas, Dolors Montserdà, Apel·les Mestres, Miquel Martí i Pol, Frederic Mistral, Caterina Albert, Joaquim Ruyra i, com a colofó, de Jordi Pàmias, recitat per ell mateix i homenatjat en finalitzar l’acte.

Tanco aquesta petita crònica amb una tria de la tria per fer els meus homenatges particulars d’aquest cap de setmana amb:

• Una estrofa de “El racó de Mossèn Cinto”, en agraïment a Joan Vilamala, amfitrió nostre de l’homenatge a Verdaguer i apassionat verdaguerià de qui podrem gaudir durant l’Oló de Lletres d’enguany (el migdia del 16 de novembre, a Santa Maria d’Oló):

Joan Vilamala i Xavier Roviró

El Racó de Mossèn Cinto
és un niu enyoradís,
per això m’agrada anar-hi
molt sovint amb els amics.
Mossèn Cinto amb barretina
tant de dia com de nit
ens hi sembra poesia,
en la llengua del país.

• Un fragment de “Per preservar la veu”, de Miquel Martí i Pol, que incloc en honor al Txepo Calafell, l’amic que ens convidà a assistir i conèixer aquesta celebració entranyable i necessària.

Lluny de tot, prop de tot, ens agermana l’ombra
del poeta que ens feu do de tanta harmonia
i restituí el foc sagrat a les paraules.

Amb ell ens hem après i ens aprenem encara,
tossudament fidels als límits i a la parla
que ens han configurat al llarg de tantes lluites.

• El poema “Ton tresor”, de Jacint Verdaguer, amb el qual vull abraçar els meus amics Carme i Cristòfol, en record del seu pare, que va morir cent vint-i-tres anys i tres dies després del Poeta:

Ton tresor

Ubi enim thesaurus tuus
ibi est et cor tuum.
                    Mateu, 6, 21

On tens lo tresor
allà tens lo cor.

Si tens lo tresor en terra,
ton esperit volador
perdent les ales s’hi enterra.
Si tens lo tresor al cel,
mentre ací de fulla en fulla
lo temps com flor despulla,
allí a dalt naixes estel.

On tens lo tresor
allà tens lo cor.