La tramuntana aigua demana, fa la dita. Potser per això, a la mateixa hora que presentàvem Històries de Tramuntana al Pont Major, començava la pluja, la de veritat. Sí, finalment, aquesta setmana ha plogut. Era dimarts 9 de maig, a les 7 de la tarda, en el transcurs de la segona presentació d’aquest llibre col·lectiu que fèiem a la ciutat de Girona. El moment també va coincidir amb un accident de trànsit i jo vaig trigar tres quarts d’hora per recórrer un trajecte que me’n sol ocupar només un. La primera presentació havia set una setmana abans de Sant Jordi, sota el porxo de la Llibreria Les Voltes, en un migdia assolellat que vam compartir amb caramellaires, casaments, passavolants i més xivarri en una de les presentacions més curtes i absurdes de la història (tal com descriu Anna Carreres en una de les seves columnes imperdibles).

Presentació a la Llibreria Les Voltes (Foto de Rafel Casas)

Històries de Tramuntana és un llibre que aplega relats d’onze autors gironins —de naixement o d’adopció—, de mides i temàtiques molt diverses: segons deia l’anunci de la presentació a l’agenda de Girona:  “un cor de veus dissonants que formen, malgrat tot, una melodia íntima, actual i sorprenentment afinada al voltant del seu territori, la seva gent i el seu paisatge.” Al pròleg, M. Teresa Calabús, propietària i ànima de la Llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí, apunta que els autors “són atrevits. Són sincers. Són una alenada d’aire fresc.”

La idea fou d’en Rafel Casas, escriptor i editor de LlunydelRamat, amb l’objectiu doble de donar a conèixer aquesta jove editorial —pel juny farà un any—, i també la varietat literària de Girona i les seves comarques. L’única premissa i condició que ens demanà als escriptors que hi hem participat és que la ubicació geogràfica de les històries fos també la del nostre entorn.

En els contes d’aquest volum hi ha de tot. En Jordi Dausà, en “Les lluernes americanes”, ens explica un espectacle de llum estiuenc digne de veure enmig de les peripècies d’uns conreadors de marihuana als voltants de Cassà de la Selva. La Cristina Malagelada reprèn amb humor aquest mateix tema —conreu i comerç d’estupefaents— al seu relat “Porros al forn”. Altres autors, com Rafel Casas, Adrià Pujol i Jordi Casals, circumscriuen les seves històries en el marc turístic de la Costa Brava, cadascú al seu aire: en “L’efecte papallona”, Casas fa parlar dos personatges molt sui generis sobre Palamós, Pujol juga amb una perspectiva futurista i Casals evoca un estiu dels noranta amb droga, sexe i rock and roll. Josep Pastells s’apunta a la crítica del turisme excessiu situant el seu “Quatre urpes vermelles” a la ciutat de Girona en temps de flors (aquesta setmana comença), per on circulen els gironuts i girofines de la “Girofàgia” d’Anna Carreras, que aprofita per disseccionar comportaments rancis i atàvics d’aquesta i de moltes ciutats. Pilar Francès diu que la seva  —“La sal de la vida” — és una narració diferent, més intimista, que tracta de la soledat i el fet de reiventar-se després d’una crisi personal al mig de la vida. Els relats de Daniel Genís, “Costa rara”, i Damià Bardera, “Vampir”, estan protagonitzats per personatges amb una naturalesa híbrida, mig humana mig animal. El primer, clarament lligat al mar i la seva influència; el segon, amb una geografia poc determinada.

El meu relat es diu “Una pipistrel·la del Pont Major” i explica un tros de vida d’una pipistrel·la nana —una espècie de ratpenat— que viu al sostre d’un teatre en desús de l’institut Narcís Xifra i Masmitjà, lloc on treballo i on, malauradament, és cert que hi ha un teatre vell i inutilitzat que únicament fa de magatzem. El vaig escriure amb la intenció d’homenatjar poèticament cultura, pau i ecologia (hi apareixen refugiats de guerra, referències de dramaturgs i obres clàssiques i molta natura). Però sobretot m’agradaria que aquesta història servís per reivindicar el teatre de l’Institut Narcís Xifra i la seva urgent rehabilitació, en benefici tant per l’institut com pel barri del Pont Major. El fet que tant l’un com l’altre siguin als afores de Girona, separats del centre més històric i turístic pel llarg carrer de Pedret i el passeig del riu Ter, sembla que fa oblidar a la resta de gironins que aquest barri també forma part de la ciutat, que cal cuidar-lo, fer-lo créixer i dotar-lo de tots els equipaments necessaris per la convivència i el benestar dels seus veïns. El teatre podria servir —tal com havia estat fa uns anys— per reviscolar la vida cultural i econòmica del Pont Major. Des d’aquí la crida!

Presentació a la Biblioteca Just M. Casero del Pont Major (Foto de Rafel Casas)

També és per això que vam organitzar una presentació en aquest barri, i en un dels espais més carismàtics i entranyables que el caracteritzen: la Biblioteca Just M. Casero. A fora plovia, afortunadament, i nosaltres ho celebràvem aixoplugats entre el caliu dels llibres i les bibliotecàries, que, havent-se llegit i paït les nostres històries, van conduir l’acte amb un fil de preguntes molt ben cosides. Des d’aquí, ben fort, el meu agraïment!!!