Arxiu de la categoria: Categoría Blog 1

Dietari (literari) de tardor

S’ha acabat la tardor, l’any també expira. D’aquí a quatre dies veurem passejar l’home dels nassos. Per tal que els records no morin pas, heus aquí el meu petit dietari –literari– dels dos darrers mesos. Paraules que invoquen imatges. Lletres que evoquen paisatges.

Jordi Julià sobre Vint-i-dos contes de Mercè Rodoreda. Biblioteca Carles Rahola (Girona). 14 de novembre. Jordi Julià ens obre punts de vista en aquest primer recull de contes de Mercè Rodoreda, per exemple: és la primera vegada que s’inclou una xifra en un recull de contes de la literatura catalana. La passió del poeta i professor vallesà desborda el límit temporal de la xerrada, tot i això pot referenciar la majoria d’aquests relats, en què Rodoreda –gran lectora de clàssics universals i espectadora de cinema contemporani– fa provatures i llueix modernitat, tècnica, temàtica, profunditat…: des dels més tristos (“Divendres, 8 de juny”), fins als més originals per la construcció de la veu (“En el tren”, “La sang”), o el que preludia la Natàlia de La plaça del diamant (“Tarda de cinema”), altres que s’inspiren en el cinema (“Brusa vermella”, en La finestra indiscreta, d’A. Hitchcock), etc.

Goran Simić. Els meus dies feliços al manicomi (LaBreu). Cercle Artístic Sant Lluc (Barcelona). 15 novembre, Dia de l’Escriptor Perseguit. Amb un sentit de l’humor encomiable i un agraïment constant a Barcelona, el poeta bosni Goran Simić parla –mentre Simona Škrabec el tradueix al català– de com va viure el setge de Sarajevo i la manera en què la cultura ajuda a combatre l’horror. Ell mateix, pare de dos nens, va escriure i representar teatre per distreure una estona els infants de Sarajevo de la violència i la lluita per sobreviure. Reivindica no abandonar la posició de testimoni (del setge i de la ciutat que havia estat capital cultural de Iugoslàvia), no oblidar les persones sota les xifres (cadascú té un univers preciós), no desvirtuar la por (“El pitjor d’una guerra és perdre la por, perquè ja no veus el perill”), no renunciar a la imaginació. Susan Sontag l’ajudà a ell i la família a abandonar el país i instal·lar-se al Canadà. Fa deu anys, Simić –fundador del PEN de Bòsnia– tornà a Sarajevo, on viu un aïllament voluntari, amb quatre gossos. Llegeix, escriu i viatja. I ara està commemorant les seves Noces d’Or: fa 50 anys que està casat amb la poesia, i en traurà un volum de celebració: Bodes d’Or d’un caníbal. Mentre em signava un exemplar del seu poemari, li vaig demanar per Izet Sarajlić, un poeta bosni que admiro i estimo. Em va dir que els unia una bona amistat, que ara continuava a través de la seva filla.

Josep Pastells. Desfici (LlunydelRamat). Llibreria 22 (Girona). 24 novembre. La 22 bull de gent complaguda amb la presentació de l’última obra de Josep Pastells, amb un panegíric hilarant i rigorós alhora del seu amic i també escriptor Miquel Aguirre. Pastells recupera el personatge d’Odell Kraus d’una seva novel·la anterior (Vida i miracles d’Odell Kraus, Premi Marian Vayreda 2010) i li fa recordar les peripècies amoroses en temps de pandèmia.

Indilletres, fira del llibre (La Bisbal d’Empordà). 2 desembre. La 6a fira Indilletres és inaugurada amb l’oratòria intensa i fluïda del director Albert Serra. El banyolí universal, amant de la lectura, reconeix el deute que té amb els llibres com a portadors del coneixement i anima a tothom a comprar-ne, ampliar les biblioteques personals i recolzar la tasca de les editorials independents, com ell. Que la gent pagui per allò que estima, proclama. Un plaer sentir-lo, i més plaer després, passejant pels passadissos farcits de novetats de moltes editorials catalanes, petites de pressupost però grans en dedicació i qualitat. Presentacions de llibres (Jordi Llavina i el seu dietari poètic Proses de l’entreclaror, Editorial Gavarres; Enric Soler i els seus camins pel Pallars resseguint els passos de Domènech i Montaner a Marededéu, quin viatge!, Tushita Edicions) i moltes compres, esperonada pel missatge de Serra. I retrobaments emotius. Indilletres és una fira de mida justa per ser magnífica i entranyable alhora.

Eduard Márquez amb Cristina Farré, una de les veus de 1969

Priorat Versió Original amb Eduard Márquez (Centre Quim Soler, El Molar). 9-10 desembre. El Priorat sempre és una visita agraïda, per l’amistat, el paisatge, el vi i la gastronomia. Per primera vegada, assisteixo a una activitat del Centre Quim Soler, dirigit per Roser Vernet (autora de Lo mig del món, Club Editor). L’autor convidat és Eduard Márquez –jo el vaig conèixer amb el llibre El silenci dels arbres, una de les múltiples joies d’aquest gran escriptor català que s’inicià amb la poesia en castellà. Márquez ens explica el procés del seu últim treball, 1969 (L’Altra Editorial), un projecte monumental que vol retre testimoni i homenatge a una generació oblidada, la de la transició. 1969 és també un experiment literari d’enorme nivell i transcendència: a través de fragments, la veu directa dels testimonis i amb  documents literals de l’època, l’autor construeix la història d’un any convuls i representatiu dels inicis del final de la dictadura a Barcelona. L’objectiu principal de l’obra és un debat a tres bandes: sobre la creació literària, sobre la transició i sobre la memòria popular. Márquez lamenta no haver complert els propòsits com esperava i renuncia a continuar la sèrie de novel·les sobre la transició fins al 1980. Ens explica la seva trajectòria vital i literària des dels 8 anys, quan va decidir que es dedicaria a escriure: escola i família, universitat, tesi sobre J. Ramón Jiménez, renúncia a la presentació de la tesi, primeres tasques editorials, correccions… Aventures i riscos fins que entra de ple en la literatura i comença a composar la seva obra com un arbre. Vindran crisis, vindran blancs, però en el fons sempre es manté la preocupació per l’art, la memòria, la concepció d’una obra com un tot. I com a idea fonamental: que la lectura sigui transformadora.

Les veus de Salt. El Canal (Salt). 13 desembre. Espectacle de poesia i música organitzat pel Consorci de Normalització Lingüística, Càritas i l’Escola d’Adults Les Bernardes, en què participen voluntaris de diferents procedències geogràfiques i lingüístiques. Es llegeixen poetes catalans traduïts a altres llengües o viceversa, amb l’objectiu de la llengua i la seva capacitat de fer poble entre cultures. El públic també és un model de diversitat. Una festa de la poesia, la llengua i la germanor.

Memorial Vicenç Pagès i Jordà. Auditori de La Mercè (Girona). 14 desembre. Després d’un any sense l’escriptor i mestre d’escriptors Vicenç Pagès, l’Aula d’Escriptura de Girona, que ara porta el seu nom, li dedica el primer Memorial, el dia en què l’autor empordanès hauria celebrat el seu 60è aniversari. La sala, plena a vessar, respira emoció i records. Paraules (de la directora, Glòria Granell, i altres), imatges evocant la persona de Pagès i els seus principis literaris (muntatge àudiovisual a càrrec de Guillem Terribas, que juntament amb Ernest Folch compartia aniversari amb Vicenç Pagès), i una lliçó magistral de Miquel Berga, professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra. Berga revisa quatre clàssics universals: Txékhov, Hemingway, Carver i el mateix Vicenç Pagès, amb una posada en escena (de veu, silencis, gestos i contingut) que provoca l’èxtasi general i que es pot recuperar al digital Núvol. L’ovació és llarga. Una inauguració rellevant i meritòria per al Memorial Vicenç Pagès Jordà, lliçons de narrativa contemporània, que tindrà continuïtat anualment.

Per mi la literatura és com l’aire que respiro. Un filtre per on la vida passa, a vegades amb calçador, a vegades com un raig d’aigua. Les propostes literàries no s’acaben mai. Hi ha les públiques i també les privades. Les dues darreres en què he participat i encara estan en joc són:

Agenda Literària 2024: tot i que l’any passat vam anunciar que seria la darrera vegada, hem tornat a animar-nos per fer la de l’any vinent. Encara ens en queden alguns exemplars si a algú li interessa d’adquirir-la. Aquest model no té espiral, sinó que recorda més un llibre; té més contingut literari i unes il·lustracions (de M. Rosa Sala) més acurades; el paper és reciclat i la coberta porta solapes. Hi ha molta feina però el resultat és bonic.

Minimot 2024: pròximament, sortirà més informació a través del web del MOT (en l’apartat +MOT). Participo en l’organització d’aquest cap de setmana previ al Festival Mot, el 9 i 10 de març a Banyoles, per treballar els mateixos temes (“La literatura i el jo”) en forma de taller (de lectura, escriptura i debat). En aquest formulari s’hi especifiquen més detalls per si us voleu apuntar.

Bon any 2024! Salut i lletres!