Desperta, Europa!

A l’exili no s’hi va per gust, ni ara ni mai. El poeta Ovidi, condemnat per l’emperador Octavi a viure desterrat, lluny de Roma, fou un dels primers que ho va expressar amb prou claredat i dolor:

Quan se’m presenta la imatge tristíssima d’aquella nit, en què vaig passar els darrers moments a la ciutat; quan recordo la nit en què vaig deixar tantes coses estimades, s’esmuny dels meus ulls encara avui una llàgrima” (Tristes, I)

D’això ja fa dos mil anys i encara avui, a casa nostra, estem patint una política d’estat que, igual que les dictadures i imperis de sempre, amenaça entre dues opcions, o presó o exili, privant de llibertat als qui l’han defensada. Hem tingut i tenim una part del govern legítim a la presó. Tenim encara el president i una altra part del govern a l’exili.   

Per això vam anar a Brussel·les. Perquè ells, els que pateixen l’exili i la presó, sàpiguen que estem al seu costat. Perquè arreu del món s’assabentin del que passa al nostre país. Perquè Europa reaccioni: si no ens salva a nosaltres potser ja no es podrà salvar mai més ella mateixa. Wake up Europe! Democracy for Catalonia!

Nosaltres (amb la Carme, la Cristina i la Mercè) vam marxar a la matinada del dia 6, amb cotxe. Com tants i tants altres catalans, que també ho feien, en vehicle propi, en autocaravana o en autobús. En tren o en avió. Era ben fosc però el camí cap a Europa ja havia pres els colors de l’estelada i del groc de llaços, bufandes, gorros i abrics. Abans d’omplir Brussel·les, vam omplir autopistes i àrees de França, aeroports, estacions, hotels i pobles del voltant de la capital belga, alguns de París, d’Amsterdam…

Que coincidís la manifestació de Brussel·les (al Parc del Cinquantenari) amb el dia que jo feia 50 anys va convertir el meu aniversari en el més especial de tots.

Érem molts, vam desbordar totes les previsions. Metros i carrers es van col·lapsar, es va haver de canviar la ruta de la manifestació, la plaça dels parlaments es va fer petita, la complicitat i l’escalf compartit va minimitzar el fred, el vent i el plugim… Pancartes, estelades, globus i roba groga van camuflar el cel gris. L’única pluja que hi va haver va ser la dels cants i els discursos de denúncia i protesta.

Érem tants que, quan vaig demanar a un dels vigilants de seguretat per què no ens deixaven accedir a un metro que anava mig buit, em va contestar: “La parada següent està pleníssima de gent que hi vol pujar. Hi ha masses catalans”. Vam esperar el pròxim comboi, i un altre i un altre, amb tota la paciència del món. Els catalans podem aixecar una segona Sagrada Família amb la paciència que tenim.

A l’endemà vam començar a tornar, nosaltres que no hem hagut de triar l’exili o la presó i que ens podem moure lliurement per Europa. De nou, la complicitat catalana en ruta: botzines a les carreteres, salutacions a les àrees de servei, converses en pobles i ciutats on ens aturàvem a passejar…

Aquest viatge no només ha estat el meu primer viatge talla L, amb una conducció de milers de quilòmetres, paisatges nevats, amigues incondicionals, troballes inesperades, encostipats, vi calent, musclos amb patates rosses, titulars sobre la mort del gran Jonnhy Hallyday (autor de L’envie o “Les ganes de viure”) i el descobriment de l’original veu d’Aaron Lordson en una plaça d’Avignon…

Aquest viatge ha estat una abraçada immensa, una demostració col·lectiva, fora de casa, del que volem a casa: hi volem els nostres presos i exiliats. Hi volem la llibertat. Hi volem el respecte dels drets humans, sense excepció.

En resum, volem que ens hi deixin construir la república. En pau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *