De Jacint Verdaguer a Irene Solà: escriptura i literatura catalana

El darrer cap de setmana de novembre ens vam tornar a trobar a l’Era de can Burguès. Hi vam fer el 3r Curs de Literatura a la Natura. Aquesta vegada, es tractava de trobar la inspiració per escriure a partir de models de la literatura catalana. Com sempre, l’Era ens va rebre amb la seva càlida acollida: a dins, les cambres confortables, l’amplitud de les sales, la llum de la llar de foc, la taula rodona, la gastronomia impecable i casolana…; a fora, el pati assolellat, els camins entre el bosc, l’estany tranquil. A l’Era tot s’hi troba bé: la gent, la natura, les lletres, l’art. Per això, entre lectures, converses i anècdotes, el taller literari va fer néixer, també en aquesta ocasió, històries carregades d’humor, bellesa i emoció. 
Aquí en deixo testimoni, amb textos que relaten trobades amb extraterrestres, reflexions sobre les cases que ens habiten, un poema sobre la nit, un diàleg amb el gos, surrealisme en moments transcendentals, petites cròniques de viatge, aventures de novel·listes, somnis de llibertat protagonitzats per un barret…:

Trobada amb un extraterrestre (Lluïsa Quevedo)
L’home ideal era moreno, amb ulls verds i llavis molsuts. Constitució atlètica i caminar viril. Ah! I feia olor d’espígol i de net.
Ens vàrem conèixer el dia que la meva coach em va dir que agafés un full i descrigués físicament, mental i espiritual el meu mascle perfecte.
A mesura que feia la carta als reis em sortien adjectius com empàtic, simpàtic, intel·ligent, honest, lleial, madur, generós, sensible, afectuós, bon conversador i millor cuiner, amb sentit de l’humor i una mica pallasso.
En acabar, un bri decebuda, vaig constatar que no havia descrit un home, sinó un extraterrestre d’alt llinatge.

Les dues cases (Nuri Hernández)
L’una és CASA en majúscules, la dels estius de la vida. L’olor de mar i la pell enganxifosa per la salabror. La indolència de les vacances. La sorra que es filtra fins al darrer racó, per més que l’espolsis. Tampoc no es deixen espolsar els records. Mar d’estiu i mar d’hivern, remor i calma.
L’altra és la casa triada, la de l’edat adulta. L’olor de bosc, que una urbanita com jo aprecia. L’anar per feina, el dia a dia. La terra espigolada per les gallines. La reconciliació amb ser a casa, i que l’espai aculli els pensaments amb indulgència.
Sempre hi són. Els llibres de s’Agaró són intocables, són per llegir allà. Els d’Aiguaviva estan més xarbotats, entren i surten, apareixen i, de sobte, ja no hi són. La permanència envers el canvi. Un canvi que ja no és tal, que esdevé permanent. O potser no.

Ja s’ha fet de nit (Cecília Torra)
Ja s’ha fet de nit,
Capgiro les meves passions
voleiant les meves il·lusions,
un cop més, remiro el cel enfosquit,
la mar bruna, i un sospir agraït.
Ja s’ha fet de nit.
Dins la closca l’univers remuga,
apaivagant-se i picant l’ullet, mor.
Altre cop remiro de passada el cel,
un vaixell ancorat, i un sospir petit.
Ja s’ha fet de nit.
Del no res ha vingut la calma,
deixant de cantar l’ocellet dins la balma.
A ulls clucs, remira tot astorat el cel,
amb regalims trenats i un sospir finit.
Ja s’ha fet de nit.
Replegueu-vos, belles poncelles,
recordant la majestat de les caramelles.
Altre volta els cants refilen al cel,
una nota rere l’altre i un sospir esvaït.
Ja s’ha fet de nit.

Diálogo (Ángela Moreno)
Me gusta sentarme delante del fuego. Mejor en un taburete porque si lo hago en el sofá o en un sillón acabo dormida.
Félix, mi perro, prefiere que me tumbe en el sofá y así aprovecha para tumbarse encima y acompañarme en mi sueño. Antes de dormirme hablo con él y le digo cómo es de guapo y cuánto lo quiero.
Suelo hacerle preguntas mientras él me mira con sus grandes y expresivos ojos: —Pero tu… ¿Quién eres? ¿Qué quieres? ¿Qué me pides? ¿Qué me estás explicando?.
Anoche hicimos lo mismo; lo único diferente es que él, finalmente, contestó a mis preguntas.

Nit de part (Lluïsa Quevedo)
El dia 28 de setembre de 1997, allà a les 5 de la matinada, em vaig aixecar a miccionar. Les embarassades som incansables generadores de pipí, ja se sap. Em vaig entretenir a quantificar-ho i, passats els vuit mesos, puc concretar que la mitjana d’orins (nocturns i diürns) era de de 45 amb una desviació estàndard de més-menys 2. Molt poca variabilitat i molts viatges al vàter.
El cas és que aquella matinada no vaig poder arribar a la tassa i vaig anar deixant gotes pel passadís. Vaig tornar al llit i li vaig dir al meu (llavors) marit que m’havia pixat per terra.
—Guarra! —em va contestar mig adormit. Al cap de res tornava a sentir que se m’escapava el pipí i em vaig alçar de nou. Aviat el sòl es va omplir de bassals i en un tres i no res el nivell de líquid va pujar tant que el meu (llavors) marit es va veure obligat a saltar del llit perquè tot va quedar absolutament xop.
Allò no parava de cap de les maneres… Amb una barreja d’alegria i temor vaig comprendre que havia trencat aigües i vam sortir en barca cap a la clínica.

La vella Europa (Àngels Pineda)
Vaig baixar de l’avió encuriosida, amb aquella sensació de petita aventura que una sent quan trepitja el terra —encara que sigui asfaltat— d’un nou país, d’una ciutat on no has estat mai i de la que parlen contínuament a tots els mitjans.
L’aeroport, a vessar de gent: viatgers, treballadors, policies i gossos policia pertot arreu. La  por, l’olor de por que es podia percebre amb tots el sentits, se’m va enganxar a mi també.
Control rigorós tant de l’equipatge com del teu cos, de les coses que podries portar amagades i sobretot de les mans i els braços on em van posar un producte totalment desconegut per a mi.
Per fi entro a l’estació del tren, compro els bitllets i em trobo les andanes atapeïdes. M’expliquen que els combois porten molt retard. Ostres! Penso, com pot ser? Se suposa que a Europa tot funciona millor, amb puntualitat, com a mínim millor que a Catalunya. Després d’uns vint minuts d’espera arriba el meu tren, el que em portarà fins al centre de Brussel·les, a l’estació central.
Surto ja amb ganes de veure la llum del dia i de respirar l’aire. Quina serà la meva sorpresa en sentir l’olor fètida i típica dels llocs abandonats, dels racons on pots trobar el pitjor de cada ciutat. Olor de pixums, de brutícia, de maria i d’altres que no vaig saber identificar.
Em tornava a preguntar si no m’hauria equivocat de país i de ciutat.
En pocs minuts arribo al meu hotel, que si bé no era de luxe sí que era acollidor i confortable. En passar a prop de la cuina l’olfacte em deia que menjaria bé com a casa.
La resta dels dies, en trepitjar la ciutat pam a pam, vaig descobrir que no tenia res a veure amb la meva decebedora sortida de l’estació.

Holanda (Cecília Torra)
Novetat rere novetat, transparències i netedat, tot rimava a la perfecció. La segona guerra mundial havia donat pas a un nou tresor, edificis minimalistes solcant el cel.
De sobte, baixant d’un cotxe en clau femenina, un «Volvo», els meus narius em transporten “amb volandes” a la cuina econòmica de la meva àvia.
Ni el rovell, ni la pintura escrostonada de les parets, podien fer ombra a aquella obra d’art, «la crema catalana», infusionada prèviament amb canyella.
Realment Holanda és equivalent a una flaire captivadora de… «canyella».

La novel·la  (Toni Arasil)
Em dic Maria Neus. Utilitzo un pseudònim per als meus llibres però jo em dic Maria Neus, Maria Neus Anglada per ser exactes. Escric contes per a infants i faig també les il·lustracions. Me n’han publicat una vintena. Són contes curts, no obstant, en ser il·lustrats, ja ocupen unes quantes pàgines. No visc d’això, sóc mestra d’escola, però escriure és la raó de la meva existència. No tinc parella, de fet no n’he tingut mai, i visc sola. Disposo, doncs, de molt temps per escriure quan plego de l’escola, i ara m’he embolicat a escriure una novel·la. Sí, sí, una novel·la, i una novel·la per a adults, cosa que no havia fet mai. Els contes curts aviat els tanques amb un final però una novel·la, ai, una novel·la! La pots allargar tant com vulguis i si et descuides es va complicant amb més i més personatges i el final no arriba mai. No és el meu cas, però. Escric una història d’amor, centrada en dos personatges que viuen intensament la seva aventura, i gairebé no hi ha lloc per a ningú més en aquesta història. De fet és la història d’amor que m’agradaria viure a mi. Per això la protagonista es diu Neus, com jo. I ell es diu Sergi, com un noi que m’agradava, de la colla del poble on anava a estiuejar. En ser també il·lustradora no em costa gens posar-los cos i rostre i visualitzar-los. Visc el que escric com si fos real. Tanmateix, si me’ls trobés pel carrer, els reconeixeria de seguida.  Però el que m’ha passat aquesta nit surt de tots els paràmetres imaginables i per això us ho escric, perquè potser algú m’ho pot explicar.

No acostumo a fer-ho perquè em llevo aviat, però ahir em vaig enganxar al vespre a escriure fins ben tard. Se’m van fer les dues de la matinada i en ser divendres i no treballar l’endemà no em vaig preocupar. De totes maneres, ja era hora de plegar, vaig apagar l’ordenador i, en sortir de l’estudi, el vaig veure allà, assegut al sofà de la sala, mirant-me amb un somriure als llavis.
—Sergi, què hi fas aquí?
Em va sortir un fil de veu. No pas de por, sinó d’emoció. No em va sobtar gens veure’l allà, en persona, a casa meva, tot era normal, li tenia prou confiança, de fet havia estat amb ell fins dos minuts abans, mentre escrivia la novel·la.
—Res d’estrany, t’espero. T’has allargat un xic massa avui, que no és hora d’anar a dormir ja?
—Sí, és clar, anem… quan vulguis….
Es va posar dret, es va acostar a mi i m’agafà de la mà. Jo el vaig seguir mansament fins l’alcova. Ens vàrem despullar, com si ho haguéssim fet mil vegades abans, i ens vàrem ficar al llit. Sota el nòrdic i abraçats, aviat l’escalfor dels cossos ens va donar prou caliu com per acaronar-nos mútuament amb tota la tendresa que sempre havia imaginat. Vàrem fer l’amor molta estona. Crec que vaig sentir tocar les quatre en el rellotge de la parròquia. I vàrem dormir, exhausts, relaxats, abraçats.
Avui al matí, ja tard, m’he despertat i ell no hi era. He anat al saló, al bany, a la cuina i ni rastre. No hi era. Finalment he entrat a l’estudi. He engegat l’ordenador i és aquí. Dins la novel·la. Esperant que li doni vida. I també hi ha la Neus. La Neus que sóc jo. O potser no som la mateixa? Estic ben confosa. Qui sóc jo ara? La Neus real o la Neus de la novel·la? Si us plau, que algú m’ajudi perquè no ho sé! Ja us he dit abans que escriure una novel·la podia ser un gran embolic…

Lliure (Fina Morera)
Un bon dia va refusar seguir encasquetat damunt d’aquell cap atapeït de pèls greixosos i pudents. Volia ser lliure.
—Però un barret no pot ser lliure del seu amo —li va dir la boina—. Si ho fas romandràs tot sol tancat aquí dins el penja-robes o bé aniràs a parar a les escombraries. No veuràs la llum mai més. Mira’m a mi. L’amo només em treu algun diumenge i encara gràcies, molt trist tot plegat. També vull ser lliure, però no de l’amo sinó del penja-robes.
El barret hi va reflexionar.
—No trobes, boina, que la llibertat és una cosa ben estranya? La teva i la meva no són iguals.
La conversa va continuar fins a trenc d’alba. Tot i la por que li havia provat d’encomanar la boina, el barret seguia entossudit en les seves ganes de ser lliure. Va sentir les passes de l’amo que remenava ja per la casa. No tardaria gaire a endur-se’l del penjador. Es va mirar la boina i amb un to seriós li va dir:
—Ho he de provar.
Una mà humida el va engrapar i el diposità sense miraments damunt dels cabells encara xops de la dutxa. El barret portava molt malament aquella sensació d’entumiment que li entrava amb la mullena, ves quina mania que tenia l’amo.
Mentre anaven de camí cap a les hortes, l’amo pensava en les cebes i les patates que hauria de plantar i ell barrinava com ser lliure. També en va parlar amb els cabells…
—Què farem sense tu? Ens hem acostumat a tenir-te sobre. No ens podem imaginar passar el dia sota el sol i la pluja sense tu.
El barret s’adonà que allò de ser lliure no era tan fàcil.  Hi havia uns fils invisibles que el subjectaven, una servitud i un esclavatge que tots compartien. Semblava que res es podia fer sense trencar aquell dubtós estat de benestar.
Al capvespre, abans de tornar a casa, i quan l’amo ja havia acabat la feina, solia treure’s el barret una estona. En silenci reposaven ell i l’amo estirats a terra. Aquells instants eren les espurnes que encenien dins seu la fal·lera de ser lliure.
Igualment li servien per desplegar cavil·lacions infinites sobre com escapar d’aquella sensació d’empresonament.  I si la llibertat potser és només una respiració més viva? o una qüestió d’espaiositat? O d’estar tombat a terra i mirar el cel? O només és un moment de treva? Una treva? Una treva? Una treva per a un barret no és poca cosa! Aquest darrer pensament el va tocar profundament. Ho hauria de parlar amb la boina.
L’amo se’l va tornar a posar damunt del cap. Ell va respirar més alleugerit. Avui tornava a la foscor del penja-robes, una mica més lliure.

Amigues i amics, us desitjo un 2020 ple de lletres i llibertat!

BON ANY NOU!

8 pensaments a “De Jacint Verdaguer a Irene Solà: escriptura i literatura catalana

  1. Miracle, tens el do de fer-nos sentir escriptors per un cap de setmana. Gràcies per tot. No penso faltar a la cita del 2020.

    Miracle, tens el do de fer-nos sentir escriptors per un cap de setmana. Gràcies per tot. No penso faltar a la cita del 2020.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *