Quatre ratlles per recordar-ho tot plegat.
La Setmana del Llibre en Català encara dura, i ho farà fins al pròxim diumenge 19. Jo tinc l’agenda una mica col·lapsada de setembre —retorn a l’institut i retrobaments que cuegen de l’estiu— i no compto poder-hi tornar, tot i que no me’n mouria. Fa uns dies em van demanar que fes una mena de gag publicitari convidant a assistir a La Setmana. Vaig enllaçar tres o quatre frases des del menjador de casa (a Oló), amb la Baldufa (la gata de la mare) que s’hi va voler afegir: “Remenar llibres, passejar entre llibres, parlar de llibres. Això és la Setmana. Vindràs, oi?”. Però La Setmana és molt més que això: és també conèixer moltes novetats, reconèixer obres i autors que et voldries endur a casa, retrobar-te amb amics i coneguts, olorar el mar… I tot en català, no ho oblidem.
La meva Setmana de dos dies va anar així.
Editors i amics recordant Jordi Cussà
Divendres 10 em vaig plantar al Moll de la Fusta just a l’hora que començava l’homenatge a Jordi Cussà, prèvia salutació a un amic amb qui vaig coincidir casualment. L’acte dedicat a l’immens grafòman de Berga està molt ben resumit en l’article de David Castillo: “Tots amb Cussà sense en Cussà”. Les paraules dels seus editors i amics em confirmaren de nou la qualitat literària i humana d’aquest escriptor malaguanyat que no he pogut conèixer en persona, tot i que hi he compartit un llibre (Dies de roses i vi) i un espai periodístic (“Els 1001 dissabtes de Lola Palau”, al diari Regió 7) a través del Col·lectiu Lola Palau. I m’emociono cada vegada que el llegeixo i sento a parlar d’ell, com em va passar amb aquests versos del dotzet que en va recitar el seu gran amic i editor de L’Albí Jaume Huch:
…”Jo em crec només els núvols que em vull creure,
feliç quan glaça i quan es posa a ploure.
No hi ha cap droga com pensar i escriure.
Tinc rels i llucs, escorça i cos de roure,
però encara em fon l’estiu del teu somriure”.
La germana d’en Jordi Cussà recollint el Premi Illa dels Llibres
L’endemà, vestida sense la samarreta de la Diada (després d’almenys 8 anys de no fallar mai), vaig passar per la mani de Via Laietana com una turista, pel costat, tot baixant a un ritme rapidet, aturant-me ara i adés a admirar el volum de gent i a fotografiar grups de manifestants que m’ho demanaven. Al Moll de la Fusta vaig trobar-me amb l’Enric Soler, l’editor del meu poemari La mort és molt bèstia (Tushita), al bar de davant l’escenari 2, on s’atorgava el premi Illa dels Llibres a l’obra El primer emperador i la reina Lluna (hi assistien en representació de l’autor Joan Sala i Jordi Puig, de Comanegra). Altra vegada un reconeixement necessari i popular per a en Jordi Cussà, ni que fos al seu esperit bonifaci, generós i complaent amb les lletres de casa (i universals!). Recollí el guardó la seva germana.
Taula rodona sobre “Escriure contes”
Després d’una cervesa engolida a la manera britànica (però més “zurito” que pinta), a dos quarts de set tocats, en aquell mateix escenari (i sota el rondinar d’un helicòpter policial que no va deixar el cel en tota la tarda), uns quants autors vam parlar de contes. L’escriptora Maria Climent ens va presentar i seguidament convidar a debatre sobre els nostres costums i manies a l’hora d’abordar la literatura en format breu, centrant-nos sobretot en els nostres darrers llibres: la Gemma Santaló, Volar a cegues (Trípode); en Jordi Benavente, Tots els focs totes les pistoles (Lleonard Muntaner); en Jordi Nopca, el recull col·lectiu Barcelona 2059 (Mai Més); i una servidora, Piscolabis (L’Albí).
Ple d’amics de La Setmana
Nopca considerava un repte imaginar una Barcelona del futur amb molts protagonistes (i ell mateix) del present, Benavente assimilava caminar i escriure i Santaló revelava imaginar vides a partir d’experiències pròpies.
Rumiant dedicatòries
Jo vaig explicar que m’inspiraven tota mena de motius, des de les anècdotes viscudes per mi o per gent del meu entorn, fins als somnis, la literatura, la llengua, la història, la natura… I després, el combinat de paraules i imaginació, amb el ritme i la llengua com a embolcall indispensable.
I més preguntes i més respostes, i més coses i més amics que van venir a acompanyar-me. I una part de família, despistada, que es va equivocar i se’n va anar a la Catedral, la seu de la Setmana d’abans del Moll. Però un resum no ho pot pas dir tot. Aneu-hi, val la pena!