Si no fos temps de virus amenaçadors que volen entrar a les cases, a tots els actes i celebracions, hauríem fet encara més piscolabis amb Piscolabis (L’Albi, 2021), bo i agermanant aquests dos grans plaers que són gastronomia i literatura. Però no em puc queixar, que he voltat per mig país, sempre amb l’abric de l’hospitalitat i les bones amistats.

La meva tardor de lletres va començar a Oló, al celler de Sant Miquel, una atalaia meravellosa des d’on els ulls poden captar d’una girada Pirineus, Montserrat, Montcau, serrats i valls que s’hi estiren a sota. Era el 16 d’octubre mentre es ponia el sol. La lluna també hi va voler ser. I molts olonencs, amics i veïns, que van resistir el fred voraç mentre els oferíem, primer un tast dels contes de Lola Palau del llibre Dies de roses i vi (L’Albi, 2021), amb unes mitges parts precioses amenitzades pel violí de l’Eloi Jiménez Badia; i després, com tocava per l’espai i els amfitrions, una copa del rosat excels “De puntetes” i una visita ràpida al celler. Va ser un vespre especial i memorable.

Al cap d’un parell de setmanes les loles ens retrobàvem en una nova presentació a Aguilar de Segarra, a la rectoria del Castell de Castellar, també des d’un turó entre muntanyes. Era el 7 de novembre, i ara ho fèiem en una sala amb grans finestrals que intimaven amb el paisatge de fora. Aquesta vegada els convidats extres, a més del públic nombrós, foren els arbres. I com que era l’hora del vermut, ho vam celebrar amb el vi Oest de Collbaix, celler El Molí. I un brindis per gravar aquell migdia de bon record.

Dos dies més tard, el dimarts 9 de novembre, travessava el país gairebé de punta a punta, de Girona a Tortosa: Jesús M. Tibau, un dels grans activistes literaris i culturals de les Terres de l’Ebre, m’havia convidat per entrevistar-me al seu programa Tens Un Racó Dalt del Món (una entrevista que es pot recuperar en aquest enllaç). Vam parlar de La mort és molt bèstia, de Piscolabis i el món dels microrelats -ell n’és un autor modèlic i indispensable- i també de l’Agenda literària 2022, que acabava de néixer aquell mateix dia a la impremta Nexe de Girona. Vaig passejar vora l’Ebre, que em va regalar els colors d’una posta inoblidable, i seguidament el mateix Tibau em va acompanyar a la presentació que vam fer a la llibreria La 2 de Viladrich. Allí -com em passa a totes les presentacions que faig pel territori- vaig poder tornar abraçar una amiga després de molt temps de no haver-nos vist.

El mateix va succeir el divendres d’aquella mateixa setmana (12 de novembre) a Navàs, amb el Quim i la Rosa de cal Cisteller. Allí la presentació va fer-se en una saleta acollidora amb llar de foc i parets il·lustrades per Valentí Gubianas, on també m’esperaven reencontres sorprenents i un auditori entranyable. Vam compartir lectures, te i galetes. I moltes rialles còmplices: algunes evocaven els anys d’universitat, quan el Quim em venia a buscar amb el seu 2Cavalls carbassa a Manresa per anar, juntament amb altres companys, fins a Bellaterra. Aquells viatges eren d’una altra galàxia: de tant en tant fèiem parades per esmorzar, fer el vermut, però també per canviar una roda rebentada, per cargolar una bugia o per girar cua perquè ens havíem deixat algú. Una vegada ens van ajudar en una avaria el tiet Enric i el Vilamàs d’Oló (que també feien la carretera de Vacarisses amb el camió de la fàbrica Hemalosa). Altres cops, com que sovint trobàvem cua per entrar a l’Autònoma, escrivíem notes breus en un foli i l’ensenyàvem a través dels vidres als cotxes o camions que teníem darrere. Per riure i passar l’estona. Cada dia era una aventura segura. “Qui ho havia de dir?”, només feia que repetir el Quim, quan ens vam reveure a cal Cisteller.

El 3 de desembre el Piscolabis va ser a Vic, a la llibreria Foster&Wallace, amb la companyia sempre generosa i càlida d’Antoni Pladevall, un dels millors escriptors que retraten el món dels pagesos i els petits pobles d’interior. I el 17 del mateix mes, a Manresa, al local d’Òmnium, amb Llorenç Capdevila, un altre mestre de les lletres de la Catalunya central i també prologuista esplèndid del meu llibre. Tinc l’honor de formar part del col·lectiu Lola Palau al costat d’aquests enormes autors.

En aquestes dues ciutats que els olonencs hem convertit sovint en segones pàtries vaig gaudir de nou de la complicitat de la meva família i la màgia dels retrobaments. I feliçment vaig tornar a comprovar la raó de la dita ciceroniana: Verae amicitiae sempiternae sunt (“Les veritables amistats són per sempre”). Quina sort, l’amistat!

Gràcies, llibreters. Gràcies, presentadors que m’heu acompanyat. Gràcies, públic i lectors. Gràcies, família. I gràcies, amics, que sou a tot arreu.

Fotos cedides per: Carme Jiménez (Oló i Vic), Imma Cortina (Aguilar de Segarra), Jesús M. Tibau (Tortosa), Rosa Obradors (Navàs), Jordi Estrada (Manresa).