La tardor, primavera de l’hivern, és temps de revolucions. La que no falla mai és la dels colors, un festival d’ocres, grocs, carbasses, marrons, vermells… L’ull de la càmera pateix de taquicàrdia quan es passeja entre els arbres caducifolis.

El paisatge brilla com si ja hagués tastat el vi que sortirà del raïm tot just collit. No endebades Ovidi ens diu que la tardor, o l’Autumnus, és plena de taques de raïm trepitjat.

Aquest matí he voltat l’estany de Banyoles i he vist la llum de la tardor abraçant el Canigó, els canyissars, els freixes, l’aigua endormiscada, la boira que s’aixecava com un llençol. Escoltava la ràdio (iCat) i parlaven de la revolució russa, que aquest octubre commemora el centenari. He recordat que fa molts anys amb l’Olga, una bona amiga, volíem viatjar pel Transiberià i ens vam apuntar a un curs intensiu de rus. Només recordo que la fonètica d’aquesta llengua està farcida de palatals i que ens passàvem l’estona inflant i desinflant les galtes. Vaig comprar-me L’agulla daurada, el llibre on Montserrat Roig explica el seu viatge a Sant Petersburg. Volia imitar el seu compromís i, intueixo, també el seu art.

Malauradament, no vam poder fer aquell viatge. I mai no he estat a Rússia.

Però aquest matí els locutors han lligat la revolució russa amb la nostra revolta. Els mitjans seran sempre nostres!, han corejat. I els col·legis. I els mestres. No ens toqueu l’educació! Aquest vespre, davant dels ajuntaments, enfilarem aquest cant ben amunt. Perquè el besi la llum de la tardor.

Que no s’apague la llum, tal com canten Feliu Ventura i Lluís Llach, i avancem en la nostra revolució, una altra revolució d’aquesta primavera de l’hivern.