Quan tenia pocs anys, desconeixia que hi havia unes cireres de tardor. Les de primavera eren la meva fruita preferida, tant per menjar com per jugar. Ens desafiàvem a veure qui podia guardar-ne més pinyols (pinyarols, en dèiem) a la boca, ens les penjàvem a les orelles per tenir unes arracades llargues, coneixíem la ubicació exacta de tots els cirerers del terme i els rendíem visites d’honor (això sí, prohibit acostar-se als de casa).

A Oló, el meu poble, no teníem cirerers d’arboç. O no gaires. Jo no els vaig conèixer fins un diumenge que vam visitar uns amics dels pares a Sant Pol de Mar. D’aquella excursió familiar recordo dues coses que em van impactar: el pollastre amb cervesa i aquelles boles petites i vermelles que guarnien alguns arbres. Com maduixes de parra. Me’n vaig fer un tip i se’m van posar tan malament que van passar per l’estómac tot fent un passavia. Mai més no n’he menjat.

No fa pas gaires anys que vaig descobrir que el nom científic de l’arboç és Arbutus unedo. Arbutus es refereix a un tipus d’arbust (tot i que l’arbocer està considerat un arbre) que treu les flors un any abans que el seu fruit (al costat de les cireres hi podeu veure, en efecte, ramells de campanetes blanques que seran les cireres de l’any vinent); i unedo recull les paraules llatines unus i edo, amb el significat de “en menjo una”. És a dir, si en menges més, malament rai.

Jo no en menjo, però m’alegren la vista quan em passejo pels boscos del Montseny i les Gavarres. I més quan sé que la fulla perenne d’aquest arbre i la seva resistència al foc l’han convertit en símbol d’immortalitat. Potser les cireres d’arboç, igual que les fulles caduques  i les perles translúcides de les magranes, representen l’aportació cromàtica de la tardor, l’estació que allarga les nits i ens convida a recordar els que ja no hi són.

Aquests dies he començat una lectura compartida de Perennia, epigrafia llatina seleccionada i traduïda per Mònica Miró Vinaixa. Un llibre molt bonic, sensible, curiós, didàctic. Sense els morts no seríem vius, i això sol ja justifica el coneixement dels clàssics i la saviesa antiga. Aquests poemes funeraris dels romans ens revelen la humanitat, la sensibilitat i l’humor inherent a les persones de sempre. Amor a la gent i a la terra. Respecte per als vius i per als morts. Un llibre necessari que ens fa comprendre com la memòria i la literatura ajuden a combatre la pèrdua.

I la música: la setmana passada va morir Fats Domino, el veritable rei del rock, segons el mateix Elvis Presley. A Walking to New Orleans ens canta el retorn a la seva ciutat, un retorn a casa que desitjo als Jordis i a tots els que lluiten per la nostra llibertat a risc de perdre la seva.