És el dia de la poesia i parlo amb dues alumnes meves sobre els vestits que porten des de fa uns dies. Són musulmanes i l’any passat no ensenyaven la religió a través de la indumentària. Ara sí. Els demano el nom d’aquest vestit unicolor (una el porta lila, l’altra negra), l’hijab. Busco i la viquipèdia n’explica moltes variants. La que s’escau més a l’estil de les dues joves –i altres que veig també a l’institut i al carrer– és la que s’anomena xador i representa la modalitat que cobreix tot el cos, deixant lliure només la cara. Així anaven i van encara algunes monges. Els demano per què han fet un canvi tan dràstic en el seu estil. Em diuen que és perquè se senten més espirituals i més motivades per seguir els preceptes islàmics i, pel que fa a la roba, aquesta és la que s’hi adiu més. Que a casa no els hi obliguen. Els responc que trobo estrany aquest retorn al vel estricte quan a l’Iran moltes noies s’han jugat la vida per rebutjar-ne la imposició. També parlem de França, on l’hijab, com tot allò que es considera un símbol religiós, està prohibit a les escoles i institucions públiques. Ens passem el pati debatent el perquè de tot plegat. Jo pregunto i elles em responen. Em sorprenen, però el que vull per sobre de tot és que siguin respectades. I que el respecte sigui mutu. Respecte i llibertat, ens prometem en el comiat, elles cap a una altra classe (i cap al Ramadà, que comença l’endemà), i jo ja cap a fora de l’institut, amb la sensació, que a vegades tinc, de viure en un món fet de capes espesses. La majoria ens movem sempre dins la mateixa capa, i molt de tant en tant trobem una escletxa des d’on podem mirar què passa més enllà. I en alguna ocasió, encara més rarament, posar-hi els peus.

Fer aliances entre cultures i llengües és precisament un dels objectius de la celebració del Dia Mundial de la Poesia a Catalunya. Vaig tenir el goig de ser-hi convidada per llegir la versió grega del poema “Tant si baixes la vista vers la immunda”, de Francesc Vicent Garcia (rector de Vallfogona). A Girona, l’acte oficial es va fer a l’Auditori Josep Irla i fou organitzat entre els Serveis Territorials de Cultura, l’Associació Amics de la UNESCO i el Voluntariat per la Llengua. La majoria de rapsodes van dir el poema en la seva llengua mare: a part de l’original en català, vam sentir-lo en gallec, romanès, italià, ucraïnès, rus, alemany, castellà, àrab i xinès. En Lluís Lucero, poeta i conductor de l’acte, va dir-lo en francès i en llatí. Jo el vaig dir en grec modern. L’esperanto també hi fou present, a través de la mateixa traductora, Dolors Godoy, que va fer broma d’aquesta llengua artificial que no hi ha manera de fer viure. Tot i que –segons em va explicar– no s’han deixat de fer trobades per parlar-la, amb esperantistes de tot el món. Albert Rossich, professor de la UdG i membre de la comissió de l’Any Rector de Vallfogona, va fer una petita glossa del poeta, reclamant-ne la importància, qualitat i vigència de l’obra. Aquest any es commemora el quatricentenari de la mort de Vicent Garcia, la memòria del qual convé reparar i reivindicar, en paraules de Rossich, en la seva dualitat de capellà i poeta burlesc del Barroc català. El seu nom ha estat molt popular en el temps, però no la majoria dels seus poemes, en vies de revisió i actualització en edicions que sortiran aviat. Quan la meva padrina estava malalta, n’hi llegia en veu alta: en triava d’escatològics i picants, per poder riure plegades. Ella fou la primera que em parlà del famós Rector.

El poema escollit per l’ocasió (“Tant si baixes la vista vers la immunda”) contrasta llums i ombres, el firmament d’estrelles d’allà dalt i els peus sobre el planeta d’aquí baix, els territoris freds i els calents, el mar i la terra ferma… la immensitat de tot per acabar en la concreció del tu “sempre, fidel lector, seràs un ase”. Una manera múrria de dir-nos que, per molt que ens hi escarrassem, no entendrem res.

En un acte dedicat a la poesia no hi podia faltar la música, que és l’art que la feu néixer: professors de  l’Aula de Música del Conservatori de Girona acompanyaren el poema del dia i altres poemes que s’hi inspiraren,creats per a l’ocasió per autors novells, alumnes de l’Aula d’Escriptura, com la meva amiga Àngela Moreno, que m’ha deixat el seu perquè vesteixi i acabi el meu article.

Jo soc lectora
No em demaneu que escrigui cap poema,
que posi els sentiments amb bona lletra,
que canti a l’amor de l’enyorada
o plori descrivint-lo amb la mà destra.

Això us ho deixo a vosaltres,
amics de la ploma inquieta.
Siguin d’amor, de joia o d’esperança,
les paraules per mi seran les vostres.

I a mi deixeu-me acotxar
al ritme dels vostres versos,
de lluny en lluny per amar,
de tant en tant per somniar,
sempre per sentir-me viva.