Dedicarem l’Oló de Lletres d’aquest any (29-30 de setembre i 1 d’octubre) a l’obra i vida de Mercè Rodoreda. És per això que ara estic fent un intensiu d’aquesta autora impressionant i extraordinària. És per això que topo amb una carta de Josep Carner a Josep Miracle, on el Príncep dels Poetes explica que esperonà Rodoreda a escriure versos (que de poeta ja n’era), recomanant-li que, per agafar el sentit del ritme, si no el trobava de seguida, llegís cada dia poesia en veu alta durant 20 minuts: “Us tanqueu cada dia vint minuts i llegiu en veu alta vint o trenta hendecasíl·labs, sempre els mateixos, tantes vegades com us càpiguen en aquell temps”.

Poema de Safo, traduït per Eloi Creus.

Un bon consell, sens dubte: cal conrear allò que volem que visqui en nosaltres, i l’escriptura es fa créixer amb la lectura. Tan bàsic com això. Deu mil hores, diu Sala i Martín, et converteix en experta en la matèria escollida; mil llibres segur que et fa millor escriptora (a un per setmana, la inversió hauria de ser de 18 anys); deu mil versos (ho provo avui, llegint durant 20 minuts el Món d’Ulisses de Mercè Rodoreda: tinc temps d’acabar-lo, sense córrer, 443 versos) es poden dir en 23 dies. La poesia és també una mica matemàtica.

Totes dues disciplines provenen d’arrels gregues i ambdues estan lligades al coneixement i la pràctica. μαθημα (màthima) vol dir “aprenentatge” i s’aplica, encara ara, a les lliçons que es reben a l’escola; les més antigues foren de números, d’aquí el nom de matemàtiques. ποιησις (poiisis) és un derivat del verb ποιεω (poiéo), amb el significat de “fer, crear”. Així doncs, la poesia és etimològicament l’art creativa per excel·lència: el poeta ens revela un món que cadascú s’imagina i s’apropia a la seva manera.

Vam començar el curs de grec (o màthima) a 1r de batxillerat llegint i memoritzant un fragment de Safo, la primera poeta coneguda, i encara ara una de les més grans.

Vam intentar mantenir aquest ritme durant les classes consecutives, però no vam aconseguir-ho. Se’ns va menjar el temps i les premisses del programa. I segurament, la manca d’insistència. Per cloure el curs amb el mateix “meraki” (gust, passió, plaer) amb què l’havíem començat, vam celebrar un simposi a la manera antiga, una petita festa on es barregen el vi (en el nostre cas i ambientat a l’escola, most o begudes sense alcohol) i la poesia. Ens vam vestir a la grega i vam llegir trossos dels nostres autors preferits: va tornar Safo i al seu darrere, Emily Dickinson (“Hope”) i rami kaur, i també Antonio Machado i un poeta brasiler…

A la classe de llatí, vam acomiadar-nos amb l’elaboració d’haikus: primer vam buscar una fotografia pròpia amb natura evocadora, vam crear el poema en català i finalment vam fer-ne la traducció. El conjunt s’ha convertit en l’exposició Faciamus haikus, que s’ha mostrat les últimes setmanes al hall de l’institut.

Aquest any (dissortadament i per una decisió funesta i encara inexplicable compartida entre el Departament d’Educació i l’Ajuntament de Girona, amb els titulars Cambray i Madrenas respectivament) és l’últim que ha donat la benvinguda a grups de 1r d’ESO al nostre institut, el Narcís Xifra i Masmitjà. El curs vinent tallarem segon, després tercer, després quart, després… Si us plau, nou Ajuntament, podeu fer alguna cosa per revertir aquesta agonia i retornar la sensatesa i l’ESO al barri de Pont Major?

Els de 1r d’ESO d’enguany han llegit a classe de català el meu llibre La mort és molt bèstia (no havia de ser cap mal presagi: tot i que sigui un poemari que parla de la mort, ho fa per reivindicar la vida). He assistit a algunes sessions per compartir observacions i poesia amb aquests infants curiosos i il·lusionats davant les sorpreses del llenguatge i de la vida, conduïts hàbilment pel seu estimat “professor Pastor” (David Pastor), que els ha fet passejar pels poemes tranquil·lament, fent tastets diaris, durant mesos. N’han fet dibuixos, n’han creat versions personals, han ideat i proposat epitafis per més animals… En fi, han treballat l’obra amb voluntat científica i lingüística, matemàtica i poètica. Per sant Jordi, algunes de les seves composicions van resultar premiades i es van dir alguns dels poemes del llibre amb acompanyament musical (engrescats per un altre David, en David Bertran, professor de música): una ària de Bach per al “Gall dindi”, una cançó de Yiruma per a la “Guineu”. La seva alegria és la meva esperança.

També la meva reivindicació (que sumo a la del teatre): Senyors del govern (municipal i català), segur que voleu deixar morir un institut?

I el meu adeu trist: als Davids i altres companyes i companys que s’han vist empesos a cercar un nou destí. Segur que ens retrobarem en alguna illa. Mentrestant, BON VIATGE, AMIGUES I AMICS!