Nadal que sembla igual (però no ho és)

Fa cinquanta anys que celebro el Nadal a la mateixa casa, a casa meva d’Oló, i quasi de la mateixa manera: tió i dinar familiar. Cada any, hi hagi gent gran o petita o de tota mena, hi hem fet cagar una soca que fa cinquanta anys ja en tenia cinquanta, la mateixa que feien cagar el meu pare i els meus tiets. La cançó de-fer-cagar-el-tió del nostre poble és:

“Caga, tió, avellanes i torró; si no cagues per Nadal et clavarem un cop de destral”.

El tió, és clar, amenaçat per una lletra tan tendra, no ha deixat de cagar mai.

El dia de Nadal és ara, per mi, un dia de llevar-me d’hora, anar a donar el volt, ajudar la mare a parar la taula de vint-i-sis, preparar una pinya especial per a les postres…

A la nit a casa no hem fet mai un sopar de celebració. Fa uns anys, quan era nena o adolescent, com a molt anàvem a la missa del gall. Més tard, ens trobàvem amb els amics directament al bar de l’Hostal, prou espaiós per encabir-hi colles i colles. Allà transformàvem la nit en un ritual de festa, interpretant nadales i altres cançons versionades pels Cossos Damm (un grup d’amics alternativa local als Cossos Danone), com ara:

El 25 de desembre, tubs, tubs, tubs (bis)

agafarem un cacahuet molt important, molt important,

amb tubos de temporada

siguin sols o sigui amb farra, tubs, tubs, tubs.

Recordo que a la matinada, per tornar a casa, tocava netejar el glaç del parabrisa i conduir amb el coll enterc a través de la foscor neta i gelada de l’hivern. Arribava a casa i els llums del pessebre encara estaven encesos. I el foc de la llar també cremava. I tot perquè era Nadal. Me n’anava a dormir al final de la nit, que l’ambient de l’Hostal convertia en una de les més especials de l’any.

Al migdia, em despertaven nebodes i nebots, entusiasmats per fer cagar el tió. Primer cantàvem la seva cançó dolça, i després la rèplica feréstega de tota la vida, amb unes maces que havia fet el pare i que, miraculosament, no han picat mai sobre els dits dels picadors. I en acabat, tothom al menjador i de seguida galtes envermellides per l’escudella de galets, la carn d’olla, l’ànec, la vedella, la pinya, els torrons, el vi, el cava, la marrinxa, les mandarines, el cafè, la conversa, més cançons, la sobretaula, jocs, crits, alguna sorpresa.

Un any jo vaig regalar al pare una caixa d’eines rovellades. Hi havia un peu de rei, unes estenalles, una clau anglesa. Tothom va trigar a adonar-se que eren de xocolata. En una altra ocasió, el pare ens va anunciar que li havia tocat la loteria. I ens va repartir trossets de la seva sort. Cada Nadal, ni que sembli tot igual, hi ha alguna novetat, grossa o xica, trista o alegre.

Enguany n’hi ha una de cada mena. L’alegre és que hem incorporat un petitó a la colla: en Pol, el meu renebot.

La trista és que encara tenim presos polítics i exiliats. Jo volia deixar algun seient buit com a homenatge per a ells i com a mostra que no els oblidem. Però no tenim prou cadires. Llavors m’ha vingut una idea: els escriurem una carta a cada un i ho farem entre tots. Un escrit, un dibuix. Qui vulgui, el que vulgui.

Nosaltres, rai, que estem lliures. I podem cantar i escoltar les nadales que vulguem. Com El Nadal a la presó, de John Prine, per dir-vos, Jordis, Oriol i Quim, que us volem a casa. Sense vosaltres i els vostres companys a l’exili, aquest Nadal no és pas igual.

2 pensaments a “Nadal que sembla igual (però no ho és)

  1. M Rosa

    Tinc gairebé la mateixa impressió del Nadal. Deu ser perquè som germanes! Tambe recordo que, quan érem petites, havíem intentat fer cagar el tió a l’estiu, quan estava tot empolsinat, amagat sota una escala que hi havia a la pallissa, i per molt que cantéssim i piquéssim no cagava res!!!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *