Nits de lluna plena i esperances

Mirant la lluna d’aquests dies, o més aviat d’aquestes nits, em vénen el cap les infinites metàfores que li han dedicat els poetes: moneda de plata, carona trista, de porcellana, mirall, formatge, llanterna, àguila blanca, pa per als pobres… Quantes llegendes i cançons que ha propiciat aquest satèl·lit, company etimològic de la Terra, quants somnis, quanta literatura, quants viatges: imaginaris com el de la Història veritable de Llucià de Samòstata o el d’un conte de Mercè Rodoreda; o reals, com el de Neil Amstrong, que va fer un pas petit per a l’home però gran per a la humanitat.

La lluna era considerada pels antics com un “planeta” més:  un cos celeste erràtic i vagabund que feia la seva, seguint una ruta pròpia i irregular, sense estar fixat a la tela del firmament com la resta d’estels. I a diferència dels altres planetes visibles a ull nu, la lluna canviava de forma: per això s’associava a Hècate, la deessa de tres cares que protegia les cruïlles… La lluna clàssica o Selene conduïa un carro de cérvols o cavalls platejats i es va enamorar d’Endimió, un pastor a qui Zeus va concedir el son etern. El mite explica que Selene aturava el seu curs per baixar a la Terra i trobar-se amb ell. I que van tenir cinquanta fills. Més tard, la lluna va personificar-se en la figura més jove d’Àrtemis o Diana, germana bessona d’Apol·lo, vinculat al sol.

La lluna, que és la més lliure de totes les formes que hi ha al cel, és senyora de la nit, de la bruixeria, dels somnis, de la poesia. Quan era adolescent, i no passava vespre sense escriure un poema o un tros del meu diari, la lluna és qui em va inspirar més imatges: em protegia amb la seva llum, m’embolicava de nit i m’ajudava a entrenar metàfores. La lluna, per exemple, va ser la meva mare, al costat del pare convalescent en una cambra d’hospital: “Qui no t’estima, lluna, groga i blanca, dins la cambra blanca amb el sol d’or? Blanca i blanca és la nit freda, i jo voldria el dia amb sol i lluna i tot”.

Poden passar mil·lennis, anys, mesos… Cada mes ens poden assegurar que veiem la lluna plena més brillant del segle, imperdible, impressionant. Però al cap de quatre setmanes tornarem a aixecar el cap embadalits, enamorats, somiadors, fascinats per aquesta pilota de llum.

Cada quatre setmanes, la lluna grossa em recorda que la realitat es millora amb trossets de somni. Sota la lluna del dia de cap d’any, amb una colla d’amigues meves, vam alliberar les cendres dels nostres desitjos per al 2018 a la platja de Llafranc.

Entre aquelles comandes fetes a l’any nou hi havia que, al desllunat de la presó, la lluna anunciï ja la llibertat per als nostres presos polítics. I que, a la terra belga, il·lumini el camí de retorn per als nostres exiliats.

Que puguem passar un bon any tots, lliures de decidir on anem, ni que sigui a la lluna.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *