Tenim un país petit, però prou gran perquè hi convisqui tota mena de gent, llengües, paisatges i clima. Aquest cap de setmana he viatjat de Girona a les Terres de l’Ebre, passant pel meu poble, Oló: divendres al matí vaig conduir entre els flocs de neu que pintaven de blanc el Montseny, la Plana de Vic i el Moianès, sota la pluja del Pla de Bages i comarques veïnes, de Tarragona i de més avall, cap a Tortosa. Dissabte l’Ebre matiner, lliscant al peu dels Ports enfarinats, es deixava acaronar per ratllades de sol esporàdiques, i al migdia vaig fer un variat i un rapitenc amb una amiga tortosina sota una nuvolada de fred. A l’endemà, a Falset, el cel tornava a ser blau.

I a la capital del Priorat, dins l’escola que fou escenari de les votacions de l’1 d’octubre, vaig assistir a una presentació de Versos contra la violència, un recital de música i poesia que vol homenatjar les víctimes de la violència del dia del referèndum i alhora recordar-ne la gesta que vam protagonitzar com a poble en la lluita pacífica per la nostra llibertat.

Aquesta iniciativa nasqué amb el col·lectiu DiLLUMS d’Arts al Forn (de Tortosa) i fou promoguda per dos dels seus membres més actius, Ricardo Gascón i Jesús M. Tibau. Començà amb dos recitals poètics a La Ràpita i Roquetes, el 7 i 8 d’octubre respectivament, incorporant escriptors, músics i associacions diverses. Els poemes i textos que sorgiren dels fets de l’1 d’octubre es transformaren posteriorment en un llibre (Versos contra la violència, Onada Edicions, desembre 2017), que ara és presentat setmana rere setmana en diferents poblacions de les terres ebrenques i de tot el país i que destinarà els beneficis a biblioteques escolars. Em vaig comprar el llibre i em vaig emocionar amb els versos dits pels mateixos autors (alguns apareixen al llibre, altres no) i la música de Philip Mahon i el duet format per Pili Cugat i Carlos Lupprian. Encara em fa tremolar el cor l’evocació d’aquell dia en què vam créixer com a poble i vam decidir que ja res no tornaria a ser igual.

Per felicitar i agrair aquesta idea, i altres que van impregnant de groc i de llum molta part de la nostra geografia, escric aquí alguns trossets de poemes i prosa que hi vaig sentir:

Aquesta nit hi ha un estel nou que fa més claror,
si ell m’acompanya, res em farà por. (Montse Pallarès)

En encongir-se de dolor, la barra negra
baixant amb força,
li obrí el cap.
Des de terra el mirà als ulls
i li preguntà, tu… a qui serveixes? (Baltasar Casanova)

Reclama el seu dret a volar. “No ets cap ocell”, li retreuen. Les seves ales diuen el contrari. (Jesús M. Tibau)

Tremolem de por.
Treballem emocionats.
Triomfarem. Aviat. (Fede Cortés)

Per cada instant d’odi esguellat: records
de qui he estimat i del que he après, cap plor
vull escoltar mai més d’un poble. Prou.
I no més salts al buit, sols plenitud.
I no més crits badats, millor quietud.
I mai més terbolor. Millor la llum. (Conxita Jiménez)

Tenim la nostra voluntat, el nostre determini pacifistes. Rebutgem la violència i l’acabarem expulsant de les nostres vides, si no avui, demà, amb la paraula. (Vicent Sanz).

Aquests fragments i molts altres van ser dits enmig del sol que s’escolava per les finestres de l’escola de Falset, davant d’un públic nombrós i commogut.

I amb les absències (tal com recorda el programa de l’actuació), injustíssimes i doloroses, de presos polítics i exiliats. No pararem fins que torneu a casa!