“Ira” és la paraula que enceta, en grec, la Ilíada, considerada la primera obra de la literatura occidental, un poema èpic de 15.000 versos. En l’excel·lent versió de Pau Sabaté (Ed. Bernat Metge), el primer vers diu: “La ira, canta, deessa, la ira funesta d’Aquil·les”.

Amb aquest vers començàvem un club de lectura molt especial a la Connexió Papyrus de Celrà (Gironès). Era a la tardor del 2020 i encara vivíem públicament amagats rere la mascareta. La brillant idea va sorgir, com altres vegades, de Jordi Artigal i Roser Adroher, activistes culturals de Papyrus: llegir els clàssics en veu alta. La Ilíada havia de ser, per força, l’obra que inaugurés la festa setmanal de les “paraules alades”. Cada dijous al vespre, una hora de lectura. Sense pausa i sense comentaris. Una hora alternant les veus de les lectores i lectors que ens vam apuntar al club, imitant les lectures públiques que es feien fa mil·lennis, quan els llibres eren a l’abast d’uns pocs que convidaven les amistats a casa per compartir literatura.

Al cap de 24 capítols (o 24 dijous, o mig any), llegíem “Hèctor que doma cavalls l’enterraren d’aquesta manera”. Vam celebrar el final de la nostra primera lectura tot “traient-nos del damunt el desig de menjar i de beguda” amb un petit banquet, amb la satisfacció d’haver saltat el temps i la por per afrontar la lectura de qualsevol clàssic.

Després de la Ilíada n’han vingut més: l’Odissea d’Homer, l’Eneida de Virgili, les Metamorfosis d’Ovidi, la Divina Comèdia de Dant i l’Orestea d’Èsquil. A vegades ens hi ha acompanyat gent vinculada a l’obra que fèiem, o perquè n’eren traductors (Pau Sabaté), perquè ens presentaven un llibre (Joan Lluís-Luís) o ens oferien una introducció preparatòria per a la lectura de l’obra (M. Àngels Gardella).

Dijous passat vam acabar l’única trilogia tràgica conservada: l’Orestea d’Èsquil. Està formada per les tres tragèdies Agamèmnon, Coèfores i Eumènides i s’hi explica el retorn del rei de Micenes a la seva ciutat, després de la guerra de Troia. Aquesta història truculenta era ben coneguda pels grecs de l’època clàssica: Agamèmnon i Cassandra (princesa troiana botí de guerra) moren a mans de la reina Clitemnestra, que al seu torn serà assassinada pel seu propi fill Orestes. Al final Orestes buscarà calmar i aturar el camí de la venjança i la mort a través de la figura civilitzadora de la deessa Atena, que proclama que “ha vençut Zeus, el déu de la paraula”, tot instaurant el primer tribunal popular de l’Atenes democràtica (i potser de tots els temps).

Mentre llegíem aquesta obra constatàvem la vigència de les paraules d’Èsquil, ergo, d’una obra clàssica: no deixa mai de parlar-nos, de sorprendre’ns, d’ajudar-nos a explicar el món. A tall d’exemple, una definició de les conseqüències de la guerra: “Així de vençuts i vencedors pots sentir destriades les veus, com doble és també llur fortuna. Els uns, caiguts a terra, estrenyen cossos de marits i germans, o, criatures, de genitors ja vells, i de dins una gola que ja no és lliure gemeguen pel trist destí del que més estimaven” (Agamèmnon, 325-330, trad. de Carles Riba).

La poesia, ben present, alenant al cor de la tragèdia: de nit, amb “l’assemblea dels astres nocturns”, “prínceps lluminosos”, amb un vell que “roda com un somni aparegut en ple dia” i que “és sempre jove per a voler aprendre”, i de dia amb el sol “que nodreix la vida sobre la terra”.

Hi ha clàssics en totes les èpoques, geografies i llengües. El pròxim serà Jacint Verdaguer, amb Atlàntida i Canigó, i ens en farà la glossa l’escriptor i Doctor en Filologia Catalana Narcís Garolera. Honorarem així el geni del nostre país petit que Roger Mas anomena “el poeta més important de l’univers, tot i que ell (l’univers) no ho sap”.