Texas és el segon estat més gran en superfície d’Estats Units, més que la península ibèrica incloses totes les nacions amb estat o sense que la conformen. Hi he anat per setmana santa i, com sempre que viatjo per Amèrica, se’m dilaten els sentits per intentar captar totes les impressions que rebo d’aquesta terra plena de contrastos i contradiccions.Té carreteres llarguíssimes, planes immenses, parcs extensos, ciutats titàniques i gratacels que toquen els núvols: «Everything is bigger in Texas». Com tot allò gran i inabastable (en una setmana, missió impossible), convé acudir als detalls per entendre-la una mica. Primer i graciós regal de primavera: les bluebonnets.

La bluebonnet és la flor de Texas (cada estat en té una de pròpia): mostra un blau intens i brillant com les borraines i, igual que aquestes flors humils de casa nostra, s’estén en camps vora camins i carreteres. La Dolly Parton li dedica una cançó. La gent s’hi acosta per fer-se fotos, efímeres com la flor mateixa, que faran navegar per les xarxes un any darrere l’altre. Això si procuren no trepitjar algun dels perills que s’arrosseguen sota les seves tiges inòcues: nius de formigues “picants”, serps de cascavell o coralls. Per la ràdio aconsellen ser conscients de la natura, que és esplèndida i omnipresent en tot el territori, urbanitzat o no. I als parcs, tapissats de roca, sorra o verd, no es pot sortir del camí, per protecció mútua, de l’espai i de l’excursionista.

En efecte, la natura hi és exuberant: passegem sempre sota cantarelles d’ocells, arbres de soques gruixudes i ramatge amplíssim que al nostre país són difícils de veure i serien catalogats com a “monumentals”. Visitem el parc Enchanted Rock, una muntanya de pedra de més de mil milions d’anys que encara es desfà a trossets, com una presa de xocolata de gegants: una meravella que emociona i talla l’alè. Però hi hem arribat en cotxe (els transports públics són escassos i insuficients) i després menjarem alguna cosa –bona, segurament– embolicada en plàstics que no es reciclen.

Visitem llibreries precioses. Una al poble de Bastrop: The Painted Porch. No en sortiríem. A una banda, llibres, llibretes, cites i il·lustracions literàries; a l’altra, discos de segona mà. Aquí la música no claudica en cap forma: l’Spotify conviu amb la venda de CDs i LPs. Més tard, a Austin, visitem la BookPeople: llibres i merchandising en dues plantes. Al mig de tot, una taula ja preparada per Sant Jordi. Per això hi hem anat. L’any passat tenien una senyera errònia (quatre bandes grogues i tres de vermelles). Els regalem una senyera de dos metres perquè la posin a la parada. L’endemà hi tornem i ja hi és, amb punts de llibre i cartells explicatius del St. George’s Day (no diuen de Catalunya, sinó de Barcelona). Però ens acontenta que en parlin, i que la celebrin.

Tanquem el periple literari a la Biblioteca d’Austin, de sis plantes, grandiosa si la comparem amb una de les nostres, però una nina enmig de la presència senyorial dels gratacels. Fa poc que està construïda i té totes les gràcies d’un edifici nou: molt vidre, molta llum, panoràmiques sobre el riu Colorado (no el del Grand Canyon), espais privats i per compartir, una sala especial per adolescents, amb instruments de banda per practicar i tota mena d’artilugis tecnològics… Espaiosa i confortable. Una joia. Un altre lloc on ens quedaríem a viure.

Els Estats Units són multiculturals. A Texas (hem visitat Austin i San Antonio) s’hi parla anglès, però també força castellà: Mèxic és molt a la vora i visible pertot (restaurants, botigues, música, història). Només arribar-hi, els amics que ens esperaven ens van portar a un concert  d’ambient “llatí” (amb La Mezcla Band), a l’aire lliure, a Austin, que és la capital mundial de la música en directe. L’endemà, vam assistir, casualment, a la celebració iraní de l’any nou persa, que comença a l’abril, amb música d’arrels asiàtiques. Ara bé, el country és el rei: cada dia n’hem gaudit, amb bandes de qualitat i balladors autòctons guarnits amb les imprescindibles camperes, texans i el barret de cowboy. Un espectacle! Una tarda abans de tornar, acompanyem en David Ponsà, músic i un dels nostres amfitrions amics, a la seva quarta actuació a l’estat de la “lone star”. I ens fem fotos amb un dels murals més emblemàtics de la ciutat, el de Willie Nelson, llegenda viva del country, la banda sonora principal de la nostra estada a Texas.

M’hauria agradat poder visitar un poblat indi, conèixer com vivien els primers habitants d’aquesta geografia, sentir la seva llengua, compartir la pipa de la pau. M’hauré de conformar en els poquíssims vestigis que en resten, com la menció de llegendes i noms de tribus que hi habitaren: apatxes, comanxes, wichita, caddo, atajal, atakapa, jumanos, sumes… M’hauria agradat que la història d’Amèrica no fos un assentament basat en l’extermini dels pobles indígenes o originaris, i que fos com “la història impossible” d’un conte del meu llibre Piscolabis (perdó per autocitar-me). M’hauria agradat que avui la nació índia fos de veritat, amb la seva gent, llengua i cultura, fruint de llibertat, domini del territori i respecte per la vida, en comunitat amb la terra, no pas fragmentada en reserves als racons estèrils que van imposar-los invasors i pioners. M’hauria agradat que la nació índia fos un estat de ple dret. Com m’agradaria que ho fos la meva.

Es pot dir que Texas ha conservat dels indis només el nom, que prové de la llengua caddo i vol dir “amics”. Això em reconforta, perquè l’amistat fou el motiu i la celebració més important d’aquest viatge.